“Que m'ho tornin!”

El Museu de l'Esport, ara per ara, no és més que una idea al cap dels qui el recorden i dels polítics que es troben amb la necessitat de solucionar la situació de molts objectes valuosos que, de moment, són emmagatzemats al Palma Arena sense que ningú no els pugui visitar. Amb vista d'això, alguns dels esportistes que feren donacions dels objectes personals de les seves gestes estarien més que diposats a reclamar-ne la devolució. "Que m'ho tornin!", amb aquestes paraules es pot resumir el sentiment generalitzat. Aquest és un museu -encara que inexistent- que té un valor afegit: el dels sentiments d'aquells que suaren les camisetes i portaren les espardenyes que dugueren el nom de Mallorca per tot arreu.

Tots els records, emocions i esforç són dins capses, lluny de la llum pública. De fet, el Museu es creà perquè els ciutadans poguessin visitar-lo i no per donar utilitat a una altra sala del Palma Arena i estalviar els 2.500 euros del local que ocupaven fins fa poc. Varen ser les obres de la Misericòrdia les que obligaren a tancar el Museu. Per què no obligaren senzillament a canviar-lo d'ubicació? Aquesta és la pregunta que es fan molts d'aquells esportistes que participaren en la inauguració del Museu de l'Esport, una institució que pel fet de deixar d'existir també ha hagut de renunciar a la major biblioteca esportiva d'Europa, la que donà Pep Buades Costa, empresari i exdirectiu del Reial Mallorca, i que hagué de tornar a les seves mans, formada per més de 6.000 volums sobre l'esport. Cal esperar que tot s'arregli aviat. Si no és així, tal vegada s'hauria de pensar a fer les pertinents devolucions.