«Estimada mamà,
Tal dia com avui, 27 de febrer, vares néixer. Avui hauries fet 87 anys, sinó fos perquè fa gairebé tres mesos vares partir al final. I dic al final, perquè ningú esperava que visquessis tants anys, després del teu atropellament. Aquest va succeir passades les 21.30 hores d'aquell dilluns 27 d'agost del 2007, quan travessaves el carrer després d'haver llençat els fems al contenidor. El cotxe que acabava de passar, de cop i volta, i sense mirar en cap moment, va fer marxa enrere i et va fer volar pels aires abans de que t'acabessis estampant contra l'asfalt.
Contra tot pronòstic, vares sobreviure al fortíssim cop que vares tenir al cap i al costat dret, que et va afectar el cervell, principalment, també el pulmó. Eres una dona molt forta físicament, però sobretot, per dins. Mai vares tenir una vida fàcil, amable o justa amb tu. Però la família ho era tot per a tu. Als finals del 2004, el teu home, mon pare, es va separar de tu per anar-se'n amb una altra dona. I quatre anys després, els teus fills estimats t'arraconaven a una residència.
Sí, mamà, ja ho sé que tu no volies anar-hi, que tenint 8 fills, cinc filles i tres fills, confiaves que algú es faria càrrec de tu, si calgués. Però no va resultar així com volies i t'hagués agradat.
També sé que saps perfectament que jo, vaig ser l'única dels vuit, que es va oposar a la resta a que te ficassin a una residència. Tu estaves al meu costat, aquell 16 de juliol de 2008, quan la majoria dels teus fills varen decidir per tu, vares presenciar el seu egoisme, la seva insolidaritat, la seva crueltat, no tan sols cap a tu, sinó més aviat cap a mi, per defensar-te fins no poder més, fins i tot, tu em vares posar la teva mà damunt la meva cama i em vares dir: «deixa'ls, no hi ha res a fer!»
Eren set contra una. Això a la família. Amb els anys, el pes de la balança encara va augmentar més en contra. A l'altra banda, la dels set fills restants, s'hi varen afegir les sentències judicials. Com la primera, que et declarava incapacitada i nomenava com a tutor, al teu fill petit, qui contava amb el beneplàcit de la resta. Ells guanyaven i tu perdies. Tot i que, el Jutjat autoritzava el teu internament a la residència, on duies nou mesos, de manera il·lícita, perquè tu no hi havies consentit.
Les posteriors demandes i judicis que vaig promoure per a revocar el càrrec del teu tutor, no varen servir de res. Més aviat, per enfortir i engrandir la part contrària a la teva voluntat i desitjos de no estar a una residència. Als set fills, es va sumar l'oposició dels diferents jutges del Jutjat, dels diferents fiscals de Fiscalia, així com els màxims responsables de l'IMAS, organisme públic que gestiona la residència la Bonanova, i on un suposat equip multidisciplinar, encapçalat per la directora de torn, en lloc de dedicar-se a fer feina pel benestar i qualitat de vida dels més de quatre-cents residents que malvivien (i malviuen) en aquells inframóns mancats d'humanitat, de sensibilitat, d'empatia, de bones cures i atencions adients a la gent gran, es dediquen a perseguir als que tenim la valentia de denunciar els maltractaments habituals, i consentits des de dalt.
Gràcies a la meva condició de no creient, estic en disposició de maleir. Sí, maleïts la resta dels teus fills; les jutgesses i el jutge; els fiscals; els responsables de la residència de la Bonanova; els màxims responsables de l'IMAS; les advocades i advocat que, suposadament, em defensaven i no ho varen fer, ni tan sols, ho varen intentar; molts dels polítics, per no dir tots, que han tengut o tenen un càrrec polític a les administracions públiques i competències, directes o indirectes, a les residències i coneixedors de la problemàtica que paties tu, mamà, o que pateixen els milers d'interns i internes a les residències, públiques o privades, d'aquesta comunitat autònoma, no fan res per revertir-ho. Res
Perdona'm, mamà, però la ràbia, la impotència, la frustració... que encara sent, s'han volgut manifestar. Han estat molts d'anys de lluites, d'angoixa, de plors... El primer de gener del 2012 et vaig prometre que et trauria d'allà. El 6 de desembre del 2021, gairebé deu anys després, ja no podies esperar més per retrobar-te amb ta mare, ton pare i els teus germans que havien partit fa anys i anys. Has malviscut deu llargs anys de patiments a un lloc que no et corresponia, que no era digne de tu, que no feia justícia a tota una vida dedicada a la teva família, el teu marit i els teus fills i filles; la teva casa; els néts, dels que havies de tenir cura per ajudar a les teves filles; i malgrat comptar amb un substancial patrimoni econòmic, per la indemnització de l'atropellament.
No, mamà la vida no ha estat gens justa amb tu, però ha estat així. En aquest món, només en tenim una, de vida, i sovint no podem canviar el transcurs de la mateixa. Ara ja no cal més lamentacions, ni remordiments, ni penediments, ni sentiments de culpa... De totes maneres, el temps no torna enrere, i no es possible canviar res del passat. Només et dic, per acabar amb aquesta primera carta, que esper que sigui on sigui, estiguis envoltada de llum, de pau, d'amor, de gent estimada... Jo mai deixaré d'estimar-te, mamà. No fins que el meu cor s'aturi i, aleshores, sigui jo la que es retrobi amb tu, allà on siguis»
Maria Torres Fernàndez
P.S: A aquesta imatge sí que hi surt ma mare, Carmen Fernández García. Ara sí que la puc fer pública, perquè quan vaig escriure 'Els batecs d'una mare; sons de vida, d'amor i de lluita' l'agost passat, no ho podia fer, sense el risc de ser denunciada per publicar-la (judicialment m'havien imposat no fer difusió de fotografies de ma mare).
