cielo claro
  • Màx: 13°
  • Mín:

Els batecs d'una mare; sons de vida, d'amor i de lluita

Vaig néixer en un llogaret rural de la Serra d'O Courel, un dia de ple hivern. D'aquells en què la neu cau copiosament cobrint les muntanyes amb un espès mantell blanc. D'aquells en els quals els llogarets queden totalment aïllats i el temps sembla haver-se aturat. No obstant això, la casa bullia d'activitat i més, amb un altre part. Ja se n'havien produït set, i després d'aquest, encara en vendrien dos més. El que ho feia diferent de tots els anteriors i, dels posteriors, és que es tractava d'un part doble. Dues bessones capgiraren un dia mut de neu i fred per un altre de cridòria, dinamisme i calidesa.

La meva infància la record amb nostàlgia. Érem cinc nines, la meva bessona i jo les més joves, i sis nins. Tots ajudàvem amb les tasques diàries: el camp, els animals, la casa, la cuina, la cura dels més petits... Encara que no vaig poder assistir a l'escola, el dia a dia em va ensenyar moltes coses. Gaudia especialment de la companyia de la meva germana bessona. Érem inseparables, tot el dia anàvem juntes. Desgraciadament, va morir massa jove, amb només devuit anys. Tot i que, sis anys abans ho havia fet mon pare, la pèrdua d'Emilia em va afectar moltíssim, la trobava a faltar en la meva vida.

Després de complir els vint-i-un anys, me'n vaig anar a Bilbao, amb un germà que vivia allà. Uns anys més tard, vaig traslladar-me a Barcelona. Allà servia a la casa d'uns senyors. Estiuejaven a Mallorca, on vaig conèixer el que seria el meu marit i el pare dels meus fills. També nosaltres vàrem formar una família ben nombrosa. Igual que aquella serie americana dels anys vuitanta, 'Amb vuit n'hi ha prou'.
No va ser fàcil tirar endavant una gran llar en un pis més aviat petit, i amb només un sou, de normalet a curt. Però vàrem saber sortir-ne, amb molta paciència i esforços.

Em vaig dedicar en cos i ànima a la meva família. Em vaig deixar la pell lluitant pel benestar de tots i cadascun d'ells. Vaig encarar amb decisió i molta feina les dificultats que la vida ens posava al nostre camí. Com la intervenció quirúrgica, a vida o mort, a la que es va sotmetre el nostre primogènit, a l'edat de set anys, a Madrid. Els hi vaig donar molta llibertat i espai per estudiar i fer el que volien. Cap d'ells es va veure ficat en problemes de drogues o delictius. Els estimava amb tot el meu cor i comptaven amb tota la meva comprensió, suport i ajuda.

Tots ells es varen quedar a viure aquí, a Mallorca. Això és el que esperava, que vivint en una illa ho tindrien més difícil a l'hora d'anar-se'n a un altre lloc, a diferència del que vaig fer jo i la majoria dels meus germans. Només una filla, de cul inquiet, va partir del meu costat en dues ocasions. La primera, quan havia de complir els devuit anys i, ni més ni menys, ho va fer a Anglaterra, amb la intenció d'aprendre la llengua. Vaig estar un parell de mesos plorant del disgust. Va tornar segons el previst. Però, anys després també va partir un any a Madrid, ella i els seus somnis de llibertat.

Una mare pateix pels seus fills tota la seva vida. Jo no som cap excepció. Cada vegada que una filla o un fill deixava el niu per casar-se o anar-se'n, sentia com si em tallassin un dit o un tros del meu cos. El meu cor s'afeblia, arreplegat en la seva tristesa. També em va saber molt greu que el meu marit em deixés per una altra. Feia anys que el nostre matrimoni havia tocat fons, però tenint ell seixanta-quatre anys i jo cinc anys més, pensava que continuaríem junts fins la mort de qualsevol dels dos. No va ser així.

El pitjor de la meva vida no va ser la separació. No, això el vaig superar amb el temps. Però quan millor em trobava, un cotxe em va atropellar, amb una maniobra del tot imprudent i il·lícita. Després d'una llarga estada a l'hospital, i quan semblava que em recuperava a poc a poc, varen sortir les seqüeles del traumatisme cranial.
No vaig perdre la vida, però no sé, fins quin punt, hauria estat millor. La meva vida va fer un gir inesperat i atroç. Amb el meu empitjorament físic i mental, els meus estimats fills varen prendre la decisió, per majoria, de dur-me a una residència. Una residència? No ho podia creure.

Només una filla, la del cul inquiet, es va oposar a la resta. No ho va poder impedir. Tres anys vaig passar en una i, prop de deu duc a la que em varen dur després. Jo volia tornar a ca meva. Per què no em deixaven viure allà on jo volia? Tenint vuit fills, comptant amb una filla que volia tenir cura de mi i tenint prou doblers per poder-ho fer. No ho entenc, eren més importants la meva incapacitat física i el meu deteriorament cognitiu per a ells, que els meus desitjos i voluntat? Confiava tenir qualcú al meu costat en el darrer tram de la meva vida, com havia fet una germana meva amb la nostra mare. Però em varen deixar de costat. Només, em consta, que la meva filla rebel mai ha deixat de lluitar pels meus drets i la meva qualitat de vida.

Han passat catorze anys de l'atropellament. He passat un any i mig amb moltes carències afectives per culpa de les restriccions per mor de la pandèmia. Sempre he sentit dir que tenc un cor molt fort. Però no em queda gaire temps per endavant. Qualsevol dia me n'aniré d'aquest món, els batecs del meu cor s'apagaran, i amb ells la meva vida, tot el meu amor pels meus éssers estimats, i la meva lluita per sobreviure en aquest món decebedor i injust. Segurament no em pugui acomiadar de ningú. Així que ho faig mitjançant la veu d'aquesta filla de cul inquiet i somnis de llibertat, molt crítica amb les tendències d'aquesta societat d'arraconar a la gent gran en tristes residències, esperant allà que la mort tampoc s'oblidi de nosaltres.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Bartomeu, fa 5 mesos

És una història colpidora i que fa reflexionar. Els millors desitjos!

Valoració:8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente