Cada un de nosaltres dóna sentit a la vida dels altres. Una magnífica perspectiva per afrontar la situació actual, derivada del confinament i de la crisi de la Covid-19, que ben segur ens ha de portar a reflexionar. Podem fer-hi múltiples consideracions, sempre apropant-nos a la vessant de la col·lectivitat, aquesta empenta i responsabilitat comuna a la qual ens volem lligar.

Ara, quan sembla ensorrar-se el sostre sobre el qual ens trobàvem, fonaments que consideràvem segurs, sòlids, fermament garantistes, amb els quals projectar-nos en el futur. Quan ens trobam amb la feblesa i les circumstàncies, ens porten inexorablement al precipici de les incerteses. Moments en què les bases, que consideràvem segures, trontollen i es mostren fràgils i vulnerables, em deman: on hem deixat el coneixement del llegat de la saviesa dels més grans?

Esdevé fàcil considerar que la vida actual, amb el model socioeconòmic, de capitalisme global, economicista neoliberal, per tot arreu, ha enterrat moltes de les herències ancestrals. Un model estrictament centrat en el domini, la competitivitat, devorador i d’exclusió de les situacions i les persones que no responen al seu estil de control.

Recentment he vist la pel·lícula de Naomi Kawase, 'Una pastisseria a Tòquio', i m'ha despertat algunes reflexions. Amb l'alè de les quals es descriu el relat, es desperten emocions ben de fons. Com estic vivint el pas dels dies? Quins són els marcs referencials que em nodreixen?

Observ, amb notable pesar, que la vida dels més grans, es mostra, de nou, amb una notable mirada de desconsideració. A certs indrets i posicionaments, afectats com estam majoritàriament per la crisi de la pandèmia, es desvaloritza la situació i gairebé la vida, de les persones més velles. Sembla que directament les seves vides passen al rebuig, descartades per improductives. Des d'altres mirades, podríem fer una crítica a uns posicionaments proteccionistes, infantilitzats, potser 'mitopoètics'. D'aquests aspectes en podríem parlar llargament. Serà en un altre moment.

La hipervaloració d'allò més jove, sovint genera un arriscat desequilibri social. N'estam ben entrenats. Ara, mirant l'entorn amb anàlisi crític, convendria trobar el que ens ajudi a construir un model inclusiu: si no ho feim, cap on anam?

De quina manera podem assolir una adient sintonia i sincronia entre el que neix i es forma? El que arriba nou, jove, potencialment creador amb força generadora de vida.

Per altra banda, tot el bagatge de maduresa, coneixement, experiència, serenitat..., forces transmissores des del present i vers un futur desitjable i indispensable. Allò més vell, sí, vell dit sense vergonya. Per cert, totes aquestes dimensions dind de la maduresa, i la vellura, també vitals i creatives.

Podem observar que la mirada androcèntrica, patriarcal i extraordinàriament masculina, forma una desviada manera de concebre el món i les seves prioritats. Es mostra com a l'eix dominant, competitiu, violent, fins i tot guerrer, combatiu, assetjador i destructor, amb moltes expressions i representacions. Models excloents de cara als que ja desencaixen del model hegemònic, segons la seva intencionalitat, i la planificació, sobretot economicista, productivista, mecanicista, utilitarista, meritocràtica i destructiva. Un estil de vida inversament contrari al que ens indica la imprescindible atenció a les cures, al que ens aporta i acompanya tota la saviesa de l'ecofeminisme. Sense cap dubte el marc de referència al qual cal embolcar-nos.

Retornant a alguns dels aspectes que afloren de la pel·lícula esmentada, vull recollir un pensament de profund valor. L'al·lot, l'encarregat de la pastisseria, ens diu: «No vaig tenir ningú, que em parlàs de la vida, no vaig tenir ningú que em fes part dels seus bagatges vitals».

Potser a molts ens sona i ens aboca a experiències personals. Uns no haurem tengut ningú que ens faci el trànsit vital dels valors, de les simbologies, del bagatge de costums i sentiments. Altres viuen o vivim malbaratant tot allò més ancestral de les nostres cultures, allunyant-nos dels elements més preuats. Cal considerar el que ens uneix a allò més essencial, el respecte a la natura, i totes les expressions conrades des dels nostres avantpassats, la seva saviesa. Sense idealitzar de manera extrema, assumint el pas dels temps com un procés inclusiu, evolutiu i de respecte, resignificant i desconstruint si fa el cas.

En aquests temps de desfici col·lectiu, on la vida al nostre voltant sembla que ha aturat el vertigen en el qual ens trobàvem, ara, quan la terra i l'univers potser ens criden a escoltar rotundament el clam de la vida, cal pensar i posar atenció en allò més ancestral que va movent-nos i fent factible alenar, comprendre, estimar.

Aglapits dins de casa, tenim ocasió de reflexionar i enyorar el que ara no podem tocar. Quan la protagonista de la pel·lícula prepara 'l'anko', la pasta de les mongetes azuki, es mostra totalment atenta al que comuniquen les llavors. Escolta i batega atenent el recorregut íntegre de les mateixes. Una mostra de la connexió vital i energètica. «Intentam portar una vida irreprotxable, a vegades, això no obstant, estam sotmesos a l'estupidesa del món». Serà cert que ens deixam arrossegar per l’estupidesa?

Aquesta energia vital, que ens transporta a aspectes i experiències senzilles i humils, molt sovint, poc preuades, quan giram frenèticament dins el terbolí de la vida desencaixada a la qual ens hem acostumat. Així que no és gens estrany que el centre, el centre de la vida, el tenguem, molt sovint, desplaçat, marginat i exclòs.

Molt més accentuada la desconnexió que tenim, nosaltres els homes, abocats a la cosa útil, com a principal mesura. Arrossegats per aconseguir èxit i ser productius, sense parar esment a la necessitat de posar la vida en el Centre.

Amb quina mirada puc apropar-me a la vida, si he perdut la capacitat d'escoltar, d'ensumar, de mirar amb tendresa, d'acaronar, de palpar sense dolença, d'acompanyar sense afany de possessió...,?

Mir al voltant i potser l'arbre que voldria poder sembrar per la vostra memòria ha perdut ja el fullam i s’està assecant. Ara no trob prop meu l'aixada, per fer el solc on conrar la llavor.

Quins són els senyals que m'he perdut? De quina manera podem recuperar, regenerar el sentit harmoniós, els alens profunds de la pacificació amb la mare Terra? És a dir, amb tots els éssers que m’acompanyen?

Voldria poder sembrar un arbre, per cada una de les persones que em deixen. Voldria, vull fer-ho. Tendrem lloc on plantar-los?

Em deman: qui podrà sembrar un arbre en la meva memòria? Seré (serem) mereixedor(s) de tenir un lloc en el bosc de la vida?

Pere Fullana Falconer

HOMES TRANSITANT

Abril 2020