Sylvia Lagarda: «A mitjans del segle XIX era habitual que els homes es besassin a les galtes i caminassin agafats del braç. Aquesta por masculina a ser tenguts pel que no són, és més moderna»

Durant la conversa va quedar ben clara la idea que el llibre és un homenatge a la ciutat, la seva vertadera protagonista. L’obra sorprèn sobretot per la intensa tasca de documentació amb el propòsit d’oferir un retrat viu i versemblant de la Barcelona d‘aquell temps. Parlàrem també del detallisme de les descripcions i l’afany per captar l’ambient dels carrers de la ciutat a partir de les percepcions sensorials: els renous, les olors etc..

L’entusiasme de les seves explicacions va ser clau per animar les lectores a organitzar una visita d’un dia a la ciutat comtal. Una expedició de 16 usuàries varen tenir l’oportunitat de deambular durant unes hores pels carrers reals i imaginaris de la Barcelona del segle XIX sota el mestratge de na Sylvia que ens va conduir pels racons més emblemàtics de la novel·la. Al llarg de la seva vida na Sylvia ha desenvolupat diverses activitats: ha dissenyat campanyes publicitàries, ha escrit guions i ha impartit classes de comunicació, cinema i televisió. Tota aquesta experiència va ser determinant per contagiar a les lectores la seva passió per la ciutat i assegurar per tant, que el viatge fos un èxit.

-Veus de mort als Encants vells és una novel·la negra l’acció de la qual transcorre a la Barcelona del segle XIX. Com se’t va ocórrer la idea de traslladar-te dos segles enrere?

Em transport al segle XIX perquè la novel·la està basada en una llegenda d’aquesta època, la del llibreter assassí de Barcelona. Conta la llegenda que al segle XIX es varen produir una sèrie d’assassinats en què totes les víctimes tenien un punt en comú: l’amor pels llibres. En un principi semblava que estava basada en fets reals però amb el temps s’ha comprovat que era falsa. Era una fake news.

El que crida més atenció és la tasca de documentació que has fet per contextualitzar-la. ..

Sempre dic que Veus de mort als Encants Vells és més que una novel·la negra és un homenatge a la ciutat de Barcelona, la vertadera protagonista. La novel·la va guanyar el premi Santa Eulàlia, en homenatge a la que és la copatrona de la ciutat i per això des del començament vaig tenir molt clar que la ciutat havia de tenir-hi un pes molt important. La meva intenció era aconseguir que el lector tengués la impressió de reviure l’ambient que es respirava en aquells moments a la ciutat de Barcelona i per aconseguir-ho, calia fer una bona tasca de documentació.

-Impressiona també el detallisme de les descripcions. En què t’has inspirat per recrear l’ambient de la ciutat?

De fotografies poques perquè la fotografia tot just estava començant, m’he basat bàsicament en dibuixos. Però sobretot m’ha ajudat llegir relats de principis del segle XX d’escriptors com Juli Vallmitjana, que m’ha proporcionat molta informació dels gitanos de Barcelona, un dels seus temes preferits. Però també he llegit descripcions d’escriptors estrangers que venien de visita a Barcelona perquè en aquella època estava de moda. He trobat descripcions per exemple de Chopin,

d’ Andersen. Una altra obra impagable és Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades

-Per a un lector del segle XXI és inevitable establir comparacions amb les ciutats actuals i deduir que s’ha guanyat en netedat i salubritat.

Efectivament les ciutats eren més brutes perquè pels carrers hi circulaven cavalls, que eren el principal mitjà de transport; i també tota mena d’altres bèsties. Per aquest motiu era habitual veure excrements d’animals, fang, bassiots. Ara bé, he de dir que Barcelona era relativament neta comparada amb altres ciutats europees com Venècia, París o Londres. Precisament Barcelona va ser una de les primeres a tenir voreres és a dir, espais més elevats que la calçada i se sap, a més, que en un principi eren de fusta.

-És curiós perquè en les descripcions t’interessa captar més el tràfec humà i les percepcions sensorials que no les descripcions dels edificis...

La veritat és que vaig seguir un consell que em varen donar. Vaig deixar que el lector en comptes d’imaginar-se els personatges pels retrats físics que jo els oferia, ho fes pel que feien, els interessava o els feia especials. Per això, com que el protagonista era Barcelona, em vaig centrar a descriure les activitats dels personatges que hi transitaven i recrear les percepcions sensorials que desprenia la ciutat: les olors del mercat de la Boqueria o de les clavegueres quan plou, els crits dels nins quan juguen etc..

-La novel·la pren intensitat amb el segrest del protagonista, August Dupin. Els voltants de Montjuïch semblen presos d’una pel·lícula gore: brutor, coves, rates.....

Vaig decidir d’incorporar aquesta escena tan gore després de llegir Juli Vallmitjana. Vaig saber a través d’ell que a Montjuïch hi havia coves on s’amagaven criminals, contrabandistes i altra gent de malviure. De fet, l’any 1714 el general Moragues s’ amagà en la dels Argenters, esprés de perdre el setge de la ciutat. Mentre intentava fugir cap a Mallorca, les tropes de Felip V el localitzaren i després el decapitaren. Avui en dia no hi ha rastre de cap d’aquestes coves, estan tapiades.

Per altra banda l’ambient tan decadent de l’escena s’explica també perquè hi havia una carbonera molt a prop del port on es dipositava el carbó que duien d’Irlanda i Anglaterra amb vaixells. Eduardo Mendoza també hi fa referència a la seva novel·la La ciudad de los prodigios. Era un dels pitjors barris de Barcelona. Era el barri de la prostitució, dels assassinats, on vivien els pistolers etc...

-D’on et ve la idea de construir un personatge com August Dupin?

En realitat l’Auguste Dupin de la meva novel·la és un homenatge al detectiu Dupin de la novel·la Els crims de la rue Morgue d’Edgar Allan Poe. Molta gent coneix Sherlock Holmes, Hèrcules Poirot, Maigret, però poca gent sap que en realitat, el primer detectiu de la història de la literatura va ser l’August Dupin de Poe. Va ser ell qui va convertir en una moda el tema literari de l’assassinat. Tant és així que anys més tard Arthur Conan Doyle va reconèixer que per construir Sherlock Holmes s’havia inspirat en el detectiu Dupin.

-Com tots els investigadors de les novel·les policíaques Dupin és un personatge peculiar: No és de Barcelona sinó que és francès, va vestit de manera elegant, és culte, prové d’una família aristocràtica venguda a menys, és gai. Quina de totes aquestes característiques devia ser la més xocant en aquella època?

Potser que la més xocant de totes per a un lector del segle XXI sigui la de ser francès i que parli en català. En realitat per caracteritzar el meu Dupin he seguit fidelment les característiques amb què Poe va imaginar el seu Dupin. Perquè el meu personatge fos creïble la seva condició de francès havia de ser compatible amb la de poder interactuar amb els barcelonins d’aquella època, el 95% dels quals eren monolingües. Per lògica en la meva novel·la l’havia de fer descendent d’una família de Perpinyà on encara en aquell temps parlaven català.

De totes maneres el que més em va impactar de la lectura de les obres de Poe va ser que a Dupin li agradassin els ambients foscos, la nit i sortir a passejar amb el seu amic americà agafats del braç. Vaig deduir de totduna que era gai però una historiadora em va advertir que a mitjans del segle XIX era habitual que els homes es besassin a les galtes i passejassin agafats del braç. Aquesta por masculina a ser tenguts pel que no són, és més moderna. Amb el pas del temps els homes varen començar a distanciar-se.

-En la novel·la hi ha molta presència masculina però apareix un personatge femení que té molt de carisma, sor Caterina....

Els personatges de carn i ossos al llarg de la novel·la han d’evolucionar. L’experiència els ha de modificar el caràcter. Dupin a l’inici de la novel·la és una mica misogin però després de conèixer sor Caterina modifica la visió que té de les dones. Vaig voler fer canviar la percepció de Dupin construint-ne una de potent però no va ser fàcil perquè en aquell temps les dones tenien un paper molt limitat a l’àmbit domèstic. En aquella època les que tenien més llibertat eren les monges perquè eren les úniques que no estaven supeditades a cap home. A més, ella és una monja que treballa a l’hospital fent d’infermera, això volia dir que tenia llibertat de moviments, prenia decisions etc...

-Fas referència a la fira de les roses el dia de Sant Jordi. Aquesta festa era tal com la coneixem ara?

És cert que des del segle XV es feia a Barcelona una fira de roses per Sant Jordi, però la fira amb roses i llibres no es va començar a fer fins el 1929. Vaig voler fer una picada d’ull al lector quan sor Caterina parlant amb Dupin li diu que ella preferiria que li regalessin una cosa més útil, com ara un llibre en lloc d’una rosa.

-Un dels personatges més simpàtics és sens dubte Josep Lluís Teixidor, el mosso d’esquadra que ajuda Dupin en les seves investigacions. El seu nom crida l’atenció, has jugat amb el nom del conegut mosso d’esquadra Josep Lluís Trapero?.

M’encanten les lectores perspicaces. (I les imaginatives!).

-Diu Carme Riera que allò que impulsa els escriptors a escriure és acaronar o sacsejar qualcú....

És veritat, l’escriptor és algú que té necessitat de treure enfora els seus dimonis particulars o les seves parts bondadoses que a vegades ningú veu. Amb aquest llibre vaig acaronar un amic meu que s’acabava de morir. Va ser una mort molt sentida per això li vaig dedicar el llibre. El mosso d’esquadra de la novel·la té alguns trets del seu caràcter. Sacsejar, he sacsejat molta gent.

-Escriure pot ser també un acte de venjança?

I tant! De fet, he de confessar que a l’espai on escric tenc escrita una frase de Frank Sinatra que m’encoratja quan tinc moments baixos : L’èxit és la millor venjança.