El menorquí Ponç Pons aconsegueix el premi de poesia de la Crítica Catalana

Aquests premis formen part del repertori de guardons que des de l'any 1956 concedeix l'Associació Espanyola de Crítics Literaris als millors llibres de poesia i narrativa apareguts l'any abans en castellà, català, gallec i euskera. Enguany els guardonats en llengua catalana han estat Ponç Pons en poesia i Eduard Márquez en narrativa pel seu llibre La decisió de Brandes.

Dividit en sis parts i escrit en versos dodecasíl·labs, Nura esdevé una mena d'«oratori» que el mateix Ponç denomina rèquiem i des del qual el poeta transmet un sentiment de pèrdua o de dolor per un món que va ser o que ja es troba en vies d'extinció. «Nura és el nom antic que donaven els fenicis a Menorca; jo li he posat Nura perquè m'he temut que les meves referències em duen sempre la meva illa», explica.

A l'hora de definir el contingut del poemari, el menorquí exposa que Nura és «una reflexió sobre una sèrie de temes que pens que ens interessen i preocupen a tots: política, filosofia, teologia, ecologia, etc. Però per mi és, sobretot, un tractat d'enyor i d'illomania».

Definit pels crítics com el llibre més ideològic de l'escriptor, Ponç assegura que en aquesta obra va abocar tot allò que pensava, però que realment és la literatura el seu compromís amb el món. Ponç es defineix com un poeta romàntic que necessita un entorn afable per abocar els seus versos. «M'agrada escriure el vespre i amb espelmes. Escric en una caseta de camp, a la Figuera Verda, dins una caseta de còdols envoltada d'animals amb noms d'escriptors o assegut defora, en terra. Aquesta per mi és una manera de viure i d'entendre el món», afegeix.

Pel que fa al seu futur literari, el poeta té en marxa quatre obres «passades a net», dues de les quals són en prosa. Una novel·la titulada La vida eterna i un llibre de pensaments i aforismes que durà el nom de Terra a les ungles.