Restes arqueològiques a Estellencs (1775)

Miquel Ferrà i Martorell16/11/06 0:00

La tardor de 1775, en el lloc anomenat es Collet, de la vila d'Esporles, eren trobades algunes restes romanes, segons testimoni de Josep Maria Bover, de les quals, actualment, no es té notícia d'on hagueren pogut anar a parar. És llàstima, això, puix que el patrimoni d'aquest municipi, referent a l'Edat Antiga, és escàs. Així i tot, s'han exhumat diversos vestigis prehistòrics a la Costa des Grec i a la Cova des Morts. D'Estellencs, diu Berard, ignorar-ne l'origen, tot afegint que «situat als peus més profunds del puig Galatzó i les seves immediates altures, molt fèrtils en oliveres, garrovers i alguns blats en les poques planes que sostenen els marges i la feina dels seus habitants, té la mar a devers mil passes...».

Podríem pensar que el seu nom, Estellencs, del qual parla Binimelis i que ja existia el 1600, seria un topònim més arribat al domini del poble per via oral, de llatina tradició potser, com hem vist en altres casos, desfigurada per influència àrab. Al marge de les teories existents, hom es pregunta si no podria venir aquest nom del llatí «stela» o «stele», que és el pilar o columna on era gravada alguna cosa per a memòria de la gent, i que trobada en aquest lloc, en temps immemorial, batiaria la zona. És clar que també es podria referir a «Stellatis», que com a tal era coneguda una plana de la Campània, prop de Cales. I una comarca de l'Etrúria, vora la ciutat de Capena i d'on prengué el nom la tribu romana Estelatina. L'arrel del mot presenta, però, molts altres significats i així, «stellio», segons Plini, és una taranta. De la mateixa manera, el nom és aplicat a la salamàndria, l'amfibi urodel semblant en la seva forma a un llangardaix. De pell llisa, negra amb taques grogues, molt àgil i veloç, se li atribuïa la qualitat de poder viure dins el foc. En tal bestiola, com ens conta Ovidi, convertí la deessa Ceres a un jovencell grec. I «Stellio» fou, llavors adaptat, com a sobrenom, per la família romana Afrània.

És clar que la paraula agafà, per altra banda, el sentit d'enganyar, per allò que no és or tot el que brilla, i la qüestió donà lloc a una figura jurídica, «Stellionatus», crim comès per aquell que posa a la venda quelcom que no és seu, o que negocia com a lliure i franc allò que es troba hipotecat o subjecte a alguna servitud, i per extensió, el que enganya algú altre en qualsevol contracte o procés. Amb aquest nom donaven a conèixer els romans un delicte mancat de nom propi. Finalment, «stellionator» servia per a designar un pocavergonya, un fals, un impostor.