Sureda Blanes, entre l'humanisme i la ciència

Publicà part de les seves investigacions científiques en diferents revistes especialitzades. És autor dels assaigs Mallorca i la tradició tècnica (1958), Las academias médicas de Mallorca 1788-1831 (1960), La creació científica (1963), Orfila i la seva època (1969), Ramon Llull i l'origen de la cartografia mallorquina (1969), Mallorquins d'ahir (1974) i Petites històries (1987). Féu estudis sobre la Renaixença com Històries aldanes (1976) i Aprenentatge i romiatges del jove Miquel Costa (1980), i d'altres com Chopin a Mallorca (1954) i Els hostes. Pau Piferrer (1964). Va publicar el volum de prosa lírica El paisatge d'Artà (1932). Traduí de l'alemany al castellà eDie Balearen (1954-1965) de l'Arxiduc Lluís Salvador, en dotze volums, per a cadascun dels quals escriví un pròleg. Va ser president de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1934-1936) i col·laborà a La Nostra Terra. Fou acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma, soci fundador de la Societat Espanyola d'Història de la Medicina i de l'Acadèmia de Farmàcia de Barcelona, entre d'altres.

-Senyor Quintana, què destacaríeu, per començar, de Chopin a Mallorca?

-Tot i que el compositor Chopin n'és el protagonista, l'obra és el pretext per parlar de la Mallorca de mitjan segle XIX. En el llibre hi apareixen descripcions com la del barri de la Llotja, que té una significació gairebé documental; o la que fa d'Establiments com a lloc d'esbargiment estival. D'altra banda, la intenció de Sureda Blanes és reivindicar l'aportació illenca a la cultura d'Europa, a partir del cas concret de la influència de l'Illa en la producció del músic.

-Per què us interessà Sureda Blanes?
-Entre els anys 1994 i 1996, en el Centre d'Estudis Historiogràfics de la Universitat de Barcelona, l'equip format per Pere Fullana, Isabel Peñarrubia i jo mateix, ens proposàrem estudiar, tot sovint rescatant de l'oblit, personatges mallorquins de l'època contemporània que haguessin destacat com a historiadors. Particularment, em va interessar l'artanenc pel seu estil optimista, allunyat de la tònica grisa dels anys cinquanta i seixanta.

-Tenia una idea positivista del progrés històric...

-Els Sureda eren una família terratinent i acomodada. El territori d'Artà, segurament determinat per l'orografia, estava establert de grans latifundistes. Josep seguí la carrera del pare, però també desenvolupà un caràcter crític amb l'aristocràcia improductiva. Atorgava tota la importància a la burgesia i als camperos. Lloà sovint de la pagesia mallorquina el seu tarannà calmat, feiner i ordenat.

-Tot i ser un dels signants deManifest dels intel·lectuals del 1936, no es va haver d'exiliar...

-No es pot negar el seu compromís amb el país. De tota manera, aquest manifest no significà, en la majoria de casos, l'exili. Molts en feren renúncia pública i aconseguiren fins i tot càrrecs en l'Administració. Sureda Blanes, com altres, es procurà contactes o influències. Quan començà a escriure, ja havien passat els anys del control estricte de la censura.

-I es pot dir que fou un pedagog?
-Era plenament conscient de la situació social de la Mallorca de la meitat del segle XX. Els seus llibres eren fruit de les conferències que anava impartint. Valorava la paraula parlada com la manera millor d'arribar a la gent illetrada. Aquesta tasca de divulgació la dugué a terme tota la vida. Era conscient que era un bon comunicador i un bon narrador. Només escriví un llibre de creació, segurament perquè prioritzava la divulgació.

-Creis que Chopin a Mallorca ajudà a la mitificació d'aquella estada a Valldemossa?

-Gabriel Alomar havia publicat el pròleg de l'obra Un hivern a Mallorca de George Sand i l'obra de Sureda s'ha d'entendre com una contestació, en la qual proposa Chopin com a protagonista. Però, a banda de la pugna entre els personatges, Sureda s'interessà sobretot pel retrat de l'època. I aquesta és una actitud molt habitual en l'escriptor.

Així, quin és l'aspecte que ens cal reivindicar de Sureda Blanes?

-Hi ha un institut de secundària que porta el seu, nom però no hi ha cap edifici «Josep Sureda Blanes» al campus universitari. El que s'hauria de reivindicar és la contemporaneïtat del seu treball i l'actualitat que tindria el seu compromís cívic, que consolidà per la conjunció del científic i de l'humanista. Aquestes figures exemplifiquen la importància dels estudis humanístics per al món científic. La seva contribució ajuda a desxifrar el nostre passat i el connecta a l'esfera europea. Sureda era un europeista consumat per la seva formació, pel seu anhel cultural i també per la seva consciència de classe.