La crisi dels almoràvits (1143)

Mor l'emir Ali ben Iusuf, aquell que havia sotmès les Balears el 1115. Deixava hereu el seu fill Tasfin ben Ali de tot un imperi a punt d'enderrocar-se. Els atacs contra les seves tropes eren intensos, tant per part dels cristians a la Península com dels almohades en el Magreb. Una de les pèrdues més lamentades és la del cabdill català Reverter, el general més capaç de l'exèrcit almoràvit. Potser aquí hauríem de parlar també dels «altres catalans», és a dir, els que professaven la fe islàmica. Aquesta pràctica de fer servir mercenaris cristians o d'origen cristià en el Magreb, començada per Iusuf ben Tasfin, era molt criticada per part dels almohades. Tasfin anà a al-Andalus per tal d'organitzar la resistència al davant de la gran ofensiva enemiga, però morí d'accident prop de la ciutat i plaça algeriana d'Orà dos anys després de la mort del pare. Havent agafat el poder Ibrahim i Ishaq, fills seus, continuaren la guerra, que dirigien des de Fez i Marràqueix. Després de dos anys de combats, els almohades s'endugueren la victòria i Isahq, el darrer emir, era públicament executat pel cabdill almohade Abd al-Mumin, nou sobirà del Magreb. Al-Andalus també va caure i es dividí, novament, en taifes. Només a les Balears es mantingué la dinastia dels almoràvits i això fou de la mà dels Banu Ghaniya, que amb el seu nombrós estol de vaixells de guerra castigà la navegació dels almohades. Aquests, però, conquerien l'arxipèlag el 1203.