Hug Roger III, comte del Pallars (1491)

Miquel Ferrà i Martorell03/12/03 0:00

Perseguit pels seus nombrosos enemics, Hug Roger III, el darrer comte del Pallars, es veu obligat a passar els Pirineus i a refugiar-se a França. Enric de Castella el declara traïdor a la pàtria i traspassa els seus dominis i patrimonis al Comte de Cardona i als seus hereus. Quin ha estat el crim d'aquest noble català de seixanta anys? L'historiador Lluís Pujol ens dóna la resposta: Hug Roger III, darrer comte del Pallars, fidel als seus principis, esdevingué, per la seva bravesa i audàcia, la primera figura de la causa de les llibertats de Catalunya del segle XV. Els seus enemics l'acusaren de supèrbia, d'esser cruel en les seves accions i implacable amb els seus antagonistes, però el que ningú no pot posar en dubte és la seva ferma voluntat en els designis i, sobretot, la profunda convicció dels seus ideals, cosa que havia de convertir-lo en un dels cabdills llegendaris que ha donat Catalunya en el decurs del temps. Batallà fora dels seus dominis, més enllà de la reunificació espanyola, i als setanta-tres anys fou capturat a Nàpols per les tropes del Gran Capitán, per ser conduït, amb els grillons posats, als calabossos de Xàtiva, on morí el 1504. El seu confessor no el pogué absoldre perquè no volgué perdonar.

-Has de perdonar -li digué; Aquell que morí per nosaltres perdonà els seus botxins.

-Jo als meus botxins els perdonaria. Als botxins de Catalunya, mai!

Hug Roger havia nascut el 1430 en el castell de Sort».

Així ho conta Francesc Ubach, poeta del romanticisme, el 1868:

«-D'aquesta presó, lo comte/ no n'haveu de sortir mai./ Ja'l comte ha perdut l'esma/ sens forces a terra jau/ ni sap si la llum és faula/ de tant veure fosquetat./ -No diríeu si fa clara/ vos que us sento caminar?/ Lo carceller no té llengua/ per respondre al de Pallars./ Dins la presó entra un frare./ -De què us acuseu, germà?/ De què Ferran encara visca/ de la mort que fiu en Joan./

Penseu que el que mor en culpa/ li espera un càstig molt gran?/

-Que més càstig que el veure/ Catalunya agonitzar?/ -Jesús és font de clemència/ Jesús és font de bondats./-Com lo rei a l'infern cremi/ cremar a l'infern no em sap cap mal./ -El que prengué mort per nosaltres/ als botxins va perdonar./ -Jo als meus perdonaria / als de Catalunya ,mai-/ El comte un Sant crist besa/ plega les mans, fa un badall/ lo darrer Pallàs afina/ que Déu l'hagi perdonat».

Més enllà d'aquesta visió romàntica, assistim a la fèrria resistència d'un patriota català que no volgué jurar fidelitat a un rei no català. Joan II, comte rei, hagué de jurar les Constitucions de Catalunya i declarava que els barcelonins havien estat lleials súbdits, personant-los per haver-li fet oposició. A tots, menys al comte de Pallars, incorruptible.