La instantània

De Gara cap a Siwa

El cel tintat entre els oasis de Gara i Siwa (Egipte)

18/05/02 0:00

Calia començar a preparar la tornada cap a Siwa: ens esperaven cent cinquanta quilòmetres i quatre hores de viatge rodant per camins incerts i, si ens agafava la nit, encara seria pitjor. Almenys per a mi: la gent del desert hi veu igual de bé tant si és de dia com si és de nit. El xeic Hassan em donà una senalla amb tapadora que, a l'agafar"la, semblà que no estava buida. Però no era cosa de mirar què hi havia. Amb pesar havia de deixar aquell lloc que m'havia agradat tant. El d'Alexandria ja tenia els bidons plens d'aigua i, a l'hora de partir, s'acomiadà amb besades dels seus companys de la caserna. També pujà al cotxe un home tot vestit de blanc. Un altre xeic, que aprofitava l'ocasió per anar a Shali.

Gara, la seva gent i el redol vital, quedaven enrere. La nostra ruta era com una cursa encalçant el sol: sempre el teníem de cara. A vegades reconeixia el camí que havíem fet hores abans. Si no hi havia punts de referència naturals, era quan bidons rovellats balitzaven la ruta a seguir. Arribàrem a la caserna prefabricada quan el sol fregava l'horitzó i el de Tanta estava fitant l'infinit esperant veure la polseguera anunciadora de l'aigua, el tabac i l'amic. Fins a la sortida del sol els esperaven dotze hores de fosca i silenci.

Nosaltres tornàrem a la pista desdibuixada fins que el xeic, que anava a la caixa del vehicle, donà el toc. Llavors el conductor parà el cotxe. Dins el desert només se sentien els fràgils sorolls del silenci. Ells es posaren de cara a la Meca. Entre càntics i veus tremoloses feren la corresponen pregària: el xeic unes passes davant, el pare i el fill darrere. Mirant cap a Siwa, a vegades pensava destriar un llum indicador, però crec que eren miratges, bellumes que em desorientaven. El cel s'omplia de gotes de tinta blavosa dins l'aigua. I es veien taques com torres, mapes de Mallorca, coses d'aquestes.