La instantània

Si la memòria és un jardí, ara es fan presents els bells espais de verdor iraniana. Després de travessar centenars de quilòmetres de desert "com un temps estèril", s'arriba a una ciutat-oasi on els magraners surten per sobre de les parets i, a la vora de la carretera, les parades de venda de magranes encenen fars de gust i dolçor. A vegades són els rosers de flor petita, que donen la benvinguda al visitant. D'aquestes flors menudes com puntes de dit en treuen aigua per perfumar els dolços, o extracte perquè la gent deixi un rastre de bona olor.

També, un cop assecades, s'empren per fer bullidures que, amb unes cullerades de sucre, tonificaran el nostre interior. A Iran els jardins tancats es confonen amb la vegetació dels carrers, allà on els arbres fan arcades perquè la gent hi passi com qui camina sota tendals de verd i frescor. Si la terra ho fa possible, la gent veu créixer els arbres i les plantes fins a l'infinit.

L'aigua que baixa de les muntanyes s'obre camí entre les rengleres de xiprers que amaguen bardisses de rosers. Amb el murmuri del seu pas arriba fins a un dels pavellons des d'on es contempla el conjunt enjardinat. Piuladissa d'ocells, vent a les branques, aromes que s'enlairen... Tot dibuixa el lloc on queden guardats els records i les emocions que dia a dia van guarint, ferint i deixant nafres. Avui és Iran, però demà serà un altre lloc. Al final cada jardí semblarà un mapa de desig amb el nostre nom escrit a un cornaló.