Personatge certament curiós, Pere Serafí, de Barcelona,
publicava un llibre de poesies. Fins aleshores ningú no coneixia
aquesta branca de la seva sensibilitat artística, ja que només
havia estat treballant la pintura. El seu mèrit més avaluat és el
d'haver introduït els mestres italians en la poesia catalana.
Tercets, octava rima, cançons, madrigals, sonets, estrambots de deu
versos. Pel que fa a la temàtica, Serafí ens sap descriure la
placidesa de la vida urbana, la pau de l'amor conjugal, els plaers
de la conversa amb els amics, la serenitat de la natura, la taula
ben parada i tot un seguit de petites sensacions burgeses de
l'època. Estava casat amb Felipa Mariner i sembla que l'estimava
força. Els seus versos tradicionals tenen, veritablement, la llum
pictòrica: «Si em lleví de bon matí/ i aní-me'n tota soleta,/ i
entrí-me'n dins mon jardí/ de matinet;/ l'aire dolcet la fa rira
riret/ per collir la violeta./ 'Ai, lasseta! ¿què faré/ ni què
diré?/ Valga'm Déu, que estic dolenta;/ l'amor és que
m'aturmenta».
Com diu Martí de Riquer: «Pere Serafí és un introductor destre
que, al cap i a la fi, no fa més que seguir les passes del seu
conciutadà Joan Boscà, al qual imita manifestament en bona part de
la seva obra... És un món petit, familiar i burgès, ple de sabor i
de marcada mediocritat, dins la qual la poesia és un delit sens
pretensions ni vibració...»
És ben cert que els segles XVI i XVII eren molt exigents amb la
poesia formal i la trasncendència dels continguts. Per això, el
mateix Miguel de Cervantes fa fer un judici al seu personatge, el
llicenciat Vidriera, sobre la qüestió poètica: «Li demanà un altre
estudiant en quina estimació tenia els poetes. Va respondre que a
la ciència en molta, però que als poetes cap ni una. Li replicaren
el perquè deia allò i va respondre que de l'infinit nombre de
poetes que hi havia, eren tan pocs els bons, que quasi no feien
nombre. I així, com si no hi hagués poetes, no els estimava; però
que admirava i reverenciava la ciència de la poesia, perquè
comprenia en el seu si totes les ciències, perquè de totes es
serveix, de totes s'orna i es poleix, i treu a llum les seves
meravelloses obres, amb les quals pot omplir el món de profit, goig
i meravella... Que és de veure un poeta d'aquests de la primera
impressió, que quan vol recitar un sonet a altres que l'envolten,
fa salves dient: «Vosses mercès escoltin un petit sonet, que anit
vaig compondre, que al meu veure, encara que res val, té quelcom de
bonic? I això dient, plega els llavis, posa en arc les celles, es
rasca la faldriquera, i entre altres mil papers bruts i mig
romputs, on hi queda un altre miler de sonets, treu el que vol
relatar i a la fi el recita amb tonadeta tímida i aflautada. Si en
acabar, els presents, sigui per malícia, sigui per ignorància, no
el saben lloar, diu encara: O vosses mercès no han entès el sonet o
jo no l'he sabut recitar, i així, serà cosa bona de repetir-lo i
prec a vosses mercès de posar-hi més atenció; perquè en veritat, en
veritat, el sonat s'ho mereix...». Quin plom!
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.