Justin Kashara és una víctima de la guerra. Va haver de fugir del seu país, el Congo, envaït pels rwandesos que volien extreure el coltan. Ha viscut refugiat a Tanzània i Burundi, ha treballat a Sud-àfrica i ara viu a Mallorca i manté el seu compromís amb la cooperació internacional. És cantant, músic i periodista.

Justin, teniu una vida de pel·lícula. Comencem pel principi, vareu néixer al Congo, a la zona de Kibu...

La zona oriental i mineral més coneguda, que surt als mitjans de comunicació. A un poble petit anomenat Kiraba.

De família nombrosa i benestant...

Jo començaria dient que és una família amb un pare i una mare, i nou fills; m’acompanyen vuit germanes, i jo som l’únic fill. Al principi teníem una vida millor, però vàrem passar de tenir-ho tot a perdre-ho tot, i conèixer la pobresa per culpa de la guerra.

Com va ser que ho vareu perdre tot?

Mon pare era ramader i comerciant, i teníem feina en aquell moment. Vivíem al poble, però es va decidir anar a la ciutat i comprar una bona casa, per tenir una granja d’animals, com a centre de distribució, com a comerciant que era.

Però l'any 2002, es produeix la invasió de Rwanda, i ells són els qui comanden. Els caps militars que venien, decidien quina casa volien, i un va voler la nostra. En aquesta situació, ningú s’atrevia a dir res.

Per tant, vos varen expulsar de ca vostra?

Be, nosaltres vàrem fugir de la guerra tornant al poble, però quan ell volia, venia i ocupava el que volia, i vàrem perdre tant la granja com la casa.

I aquí comença una història de migració...

Sí, en aquell moment a mi em va sorgir la vena de l’activisme, ja estant a l’escola, als 18-20 anys. Estàvem en lluita, però lluitar contra un regim d’invasió era posar la vida en perill cada dia. I va ser quan vàrem començar un procés d’exili i després de refugi.

A quina universitat vareu cursar la carrera?

Es deia Centre Universitari de Pau, a Kibu. Allà hi vaig fer comunicació social.

I a causa del vostre compromís polític i social, comença una certa persecució, no?

Sí, fins i tot va arribar als mitjans de comunicació, perquè un grup d’estudiants que eren del nostre grup de lluita va desaparèixer, fins a dia d’avui; la majoria els hem trobat en fosses comunes, per la implicació social i política.

Quin són els motius de la invasió dels rwandesos d'una part del Congo?

Hi ha informes de la ONU o del New York Times, que demostren que Rwanda tenien la primera posició de venta de coltan i cafè, quan no tenen ni una mina. Per tant, l’interès econòmic que tenien era el coltan, considerant tot allò que implica aquesta matèria per la revolució tecnològica.

Efectivament, tot això què parlam no és aliè a cap de nosaltres, com a mínim els que tenguem un mòbil intel·ligent o qualsevol altre tipus d’aparell. Podríem dir que el nostre benestar és darrere aquest conflicte d’interessos que causa guerres a l’Àfrica.

Exactament, aquí hi ha el problema. No és que no es pugin espoliar els recursos, perquè què en farem nosaltres d’aquests? Però sempre he pensat que es poden extreure aquests recursos sense que hi hagi cap més mort, ja que n’hi ha hagut 6 milions; i sense parlar de la violació de les dones com a arma de guerra: una tortura psicològica pel poble.

Nosaltres creim que amb la cooperació internacional es podria estudiar com s’ha d’extreure aquest material, i es podria mirar l’impacte econòmic de fer-ho.

Per tant, allò que proposau és que s’extregui el coltan, però pagant als propietaris legítims, que sou vosaltres...

S’hauria de mirar, si això ha de servir a la sostenibilitat econòmica i el benestar global tan del nord com del sud. El que no es pot entendre és que s’enganyi la gent del sud per vendre un benestar a un preu de tantes víctimes que ho paguen amb la seva sang, i tal destrucció ecològica.

Jo crec que els polítics i els grans poders econòmics mundials haurien de mirar què és més sostenible, no sols per Àfrica o Europa; ara vivim en un món més global, i una cosa que afecta un lloc, té repercussió sobre un altre lloc. Ho estam vivint amb la immigració, amb la gent que ha de fugir per guerres o per pobresa; és aquest desajust a nivell polític, econòmic i global.

Si reprenem el fil de la vostra història personal, després de la universitat, quina va ser la següent passa?

Quan ja feia practiques durant el tercer curs, i era en una altra zona del país, a la ràdio nacional, dins la mateixa guerrilla que controlava la zona, hi va haver una facció que va crear una nova guerra. Vaig haver de fugir i vaig acabar com a refugiat a Tanzània.

Per tant, vos vareu haver d’exiliar a Tanzània, i allà vareu passar una temporada molt dura vivint al carrer, no?

Vaig viure de tot. Al carrer, per exemple, em va passar una cosa molt curiosa. El protocol d’acolliment moltes vegades discrimina la gent que arriba; quan vaig arribar a Tanzània, el protocol d’assistència humanitària deia que havia de ser una família, una mitjana de 4-6 persones, i jo era sols un jove sense família. Així va ser que no me varen donar cap tipus d’assistència humanitària i vaig quedar setmanes dins el camp de refugiats sense cap ajuda. Havia de fer feina per altres per poder menjar, però vaig veure que allò no podia ser.

I vos vareu escapar?

Era necessari: si t’acullen, et posen una polsera amb un codi que, fins i tot, si te la veuen quan te’n vas, et poden tornar al camp. Però com que no em varen acollir, no duia polsera; per tant, vaig decidir que me’n havia d’anar d’allà. Però partir a on? A un nou destí desconegut.

Vaig començar a caminar nit i dia fins que vaig arribar a una estació de tren. Sense pensar, vaig entrar a un tren, i quan vaig veure que passava la frontera, record que vaig entendre que havia entrat dins un tren que no sabia ni a on anava. Record, tres dies sense menjar fins que la policia em va trobar i no tenia ni documents...

O sigui, baixau del tren, a on? Ho sabieu?

No, quan va arribar el tercer dia, que ja érem a una gran ciutat —que de moment no sé on era—, varen començar els controls de la policia. Em varen demanar què feia i els documents, però jo no en tenia. Més tard, xerrant en suahili sense accent, per no parèixer del Congo, vaig dir a la policia que podien fer de mi el que volguessin, que no tenia papers ni res, perquè tot és bo, quan has passat por a la mort. I el policia em va amollar i vaig arribar a la capital de Tanzània.

Allà què vareu fer?

Vàrem arribar a una gran ciutat amb edificis alts. I tot es complica quan arriba la nit, perquè no sabia què fer, ni on anar, i m’havia d’adaptar a la situació del carrer. Va ser un moment molt dur, dormir al carrer.

Vareu aconseguir sortir-vos-en trobant una feina...

Dins el carrer, quan algú sap per on va i per allò que ha passat... va ser quan vaig començar amb la música. El nostre sofriment sobrepassa els límits, els immigrants cridam, però qui ens pot escoltar i sentir?

Diguem que, en certa manera, la música, no sé si vos ha salvat la vida, però, com a mínim, vos va ajudar a sobreviure...

Tampoc tendria por de dir que m’ha salvat la vida, de lo dur que era el nivell, jo que era un refugiat i record el passat que m’havia passat per damunt; la guitarra i la percussió em recolzen.

Però també dins la vida real, la música m’ha servit, des del carrer mateix em presentava a activitats de joves; fins que em va descobrir un responsable de màrqueting de Coca-cola, que venia a fer promoció de la marca; va ser quan em va dir que podia anar a fer feina amb ells i així és com un món es va obrir damunt meu.

Record que la primera setmana em varen posar a un lloc de treure capses, però amb la meva situació —física— no ho podria aguantar, i ells ho veien; una cap, que em va veure, em va proposar anar a la seva oficina i fer net i quan va sortir una llista a la secció de producció d’aigua, vaig ser el primer de la llista. Em varen enviar a Sud-àfrica 6 mesos a una formació.

A tot això, cal dir que sou parlant de suahili i que vareu aprendre l’accent suahili de Tanzània per fer-vos passar per tanzà.

Exacte, jo no tenia papers i era molt dur. Aquí —Europa— la situació és dura, però ser immigrant dins Àfrica mateix no és fàcil. No tenia papers, era immigrant i que no m’aturàs la policia al carrer per poder cercar feina sense que em denunciassin, perquè el poble tanzà col·laborava amb la policia, era molt estressant. A Tanzània quasi tothom és com un agent, col·laborador de la policia.

Vaig estar tres mesos repetint allò que deien els periodistes i llegia diaris en suahili, fins que vaig perdre l’accent del francès; i com que jo aprenia al carrer suahili, quan em posava a parlar ningú podia pensar que era del Congo.

Ens explicàveu que, a través de la feina a la Coca-cola, vareu anar a fer feina a Sud-àfrica...

Exacte, vaig tornar com a operador de producció d’aigua, Coca-cola... tot allò que és producte de l’empresa. Vaig començar a treballar com a operador d’una màquina de producció, però sis mesos després em varen passar a un departament com a comercial, on la meva feina era moure’m dins Tanzània, perquè m’agrada parlar i conversar amb la gent, i em va agradar molt. Va ser quan vaig contactar amb uns mallorquins que estaven perduts perquè tenien dificultats per comunicar-se en suahili...

O sigui, tenien dificultats per parlar suahili però sí que sabien parlar francès. I, aleshores, éreu del pocs d’aquell entorn que sabien parlar francès no i vareu passar a ser el contacte d’uns mallorquins a Tanzània. Qui eren aquests mallorquins?

Eren de l'ONG Mallorca Sense Frontereres. Tenien en marxa un procés de pau a Burundi. Tanzània funcionava com a lloc neutre on dur-lo a terme, un projecte de refugiats de burundesos.

Vaig passar a ser el contacte per quan venien voluntaris. Aquell moment era molt important, ja que rebien joves i encara hi havia cooperació municipal, no era tot dins el Fons Mallorquí de Solidaritat, i tant per Àfrica com pels joves balears es podia parlar de relació ciutadana entre el sud i el nord; i va ser com vaig començar a tenir contacte amb Mallorca.

Però ara que podríem dir que passàveu per un moment feliç, amb menys dificultats de les viscudes, va ser quan algú va descobrir que no éreu tanzà...

Sí, això si que va ser un moment molt important. Jo tenia un bon nivell de vida, ja que ocupava una posició de director comercial i controlava la distribució de la ciutat, i va arribar un nou president —al país—, amb una ideologia molt nacionalista; el seu lema de campanya era ‘Tanzània per als tanzans, el treball per als tanzans’, i va començar a fer una inspecció a totes les grans empreses; per mala sort, algú em va sentir parlar en francès i va ser quan varen descobrir que no tenia ni permís de residència.

Em varen dur a la presó perquè treballava sense documents. Em varen retenir els estalvis que tenia, però, per sort, l’organització mallorquina amb la que col·laborava va lluitar perquè sortís, i va ser com vaig començar la vida en el món de la cooperació.

És a dir, quan aquests cooperants mallorquins aconsegueixen que vos alliberin, aleshores vos expulsen de Tanzània?

Tenia 48 hores per sortir del país i vaig anar cap a Burundi, gràcies a la mateixa organització que tenia aquest projecte; era com una xarxa de gent sense fronteres. En aquell moment també hi havia Santa Maria sense fronteres per a la possibilitat de finançament dels ajuntaments, i vaig començar a treballar amb ells a Burundi. Després vaig tornar al Congo, vaig tornar a l’activisme i va ser quan em varen exiliar.

Cosa molt curiosa, perquè quan vaig tornar ja hi havia un nou règim, al Congo, i, per tant, ja no era congolès, perquè havia canviat el règim. I per recuperar al nacionalitat vaig haver de passar un procés, i ara tenc la nacionalitat per un judici i no de naixement.

I, aleshores, en un moment determinat d’aquesta odissea entre Burundi i el Congo, sorgeix la possibilitat de venir a Mallorca?

La possibilitat de venir a Mallorca ja hi havia estat, m’havien fet invitacions, però pel que significa viatjar, jo no havia acceptat, per tema de despeses i de presentar papers. Fins que el 2012, quan jo ajudava en un projecte de reinserció de nins que estaven en grups armats. Era un cicle de conferències perquè aquests nins sortissin dels grups, i Amnistia Internacional em va convidar a Mallorca i ho vaig trobar molt interessant, per la situació dels nins al carrer i els nins soldats, que no han tengut un suport o acolliment, ni un procés per reinserir-se; i nosaltres, tenint un projecte en aquest sentit, vaig tenir moltes ganes de venir i arribar aquí. Em vaig enamorar i em vaig fer mallorquí.

Has fet vida a Mallorca des del 2012?

Una de les coses per les que estic content és que, finalment, per molt de temps que vaig dir que no a venir a Mallorca perquè ja vivia amb gent d’aquí, jo veia una barrera cultural. Quan vaig arribar aquí em va agradar: primer l’idioma, el català, és un element pel qual jo faria una crida a l’immigrant perquè crec que ajuda a, no ja a tenir feina, sinó també a les relacions amb els mallorquins i també conèixer gent; saber com funciona un altre món i el més important tenir una filla aquí. N’estic molt orgullós. Per falta de feina, no ha estat fàcil, però ara si.

A Mallorca has patit racisme?

Molt. En molts de casos. Primer, quan vaig arribar em varen negar accedir al servei de salut, perquè en aquella època hi havia targeta i no era universal; per una consulta vaig arribar a pagar a 150€. Això va costar la vida al company Alpha Pam, aquest fet va ser molt important. De microracismes n’hi ha molts.

Però ara mateix estam centrats, amb l’organització que tenim aquí, en el racisme institucional. No parl ja de directors de banc, gent de l’administració local i la policia... sinó que no tenim ni un cap de cambrers, i això dona una imatge del que és la barrera i la marca administrativa i política que no facilita i ni deixa accedir.

Abans deien que els immigrants no tenien formació, i jo accept el meu paper d’immigrant que hauria de tornar al meu país, però ara hi ha gent nascuda aquí, que sols son immigrants pel color de la pell i que tenen estudis, però no accedeixen als llocs de treball.

A dia d’avui, continues amb el teu compromís no sols de l’organització sinó també de cooperació internacional.

Sí, des que vaig començar aquest camí de cooperació no l’he deixat. Dels nou anys que fa que som aquí, aquest és el primer que he passat sencer, fins ara feia de pont i treballava allà. Al Congo tenim iniciatives, i aquí també hem fet una nova associació que té dues línies, anomenada ‘Kal Melanina’. Aquesta té dos motius: podem ocupar un espai de participació ciutadana i també aportar alguna cosa en el procés d’integració; perquè a tot el que fan per nosaltres però sense nosaltres hi ha problemes de comunicació que poden dificultar el procés. Pensam que podem aportar alguna cosa.

Per altra banda, la cooperació, que hem treballat mes de deu anys sobre el terreny, pensam que hem de reformar un nou model de cooperació internacional que s’adapti a les singularitats de cada zona. No perquè un model hagi funcionat a Mallorca, ha de funcionar a la índia; i això és un fracàs que la gent paga a través dels seus imposts, i tenim un compromís. Però aquest fracàs de mala gestió de política de cooperació fa que sigui un flux de creació d’immigració i de guerres, i després es diu que la gent no és solidaria; però no, crec que els polítics haurien de fer un poc més.

I finalment, referint-nos al futur. Quina Mallorca vos agradaria?

M’agradaria un Mallorca plural, potser no multicultural però si intercultural, que no es limiti a reconèixer que som plurals sinó que les cultures interactuïn. Una Mallorca on les parts tan mediàtiques que doni veu per visibilitzar la multiculturalitat i la participació en l’esfera social política i cultural.

I no sols visibilitzar, és una riquesa. Una Mallorca turística que podria capitalitzar aquest poder i potencial que tenim, crec que podríem treure encara més del turisme i ser competitius; ser una Mallorca que obri camí i espai per exportar la marca 'Mallorca' a fora. Tot això son oportunitats i jo crec que és possible amb petits actes; no fa falta que tot siguin super estructures polítiques, a nivell local també es pot fer.