La defensa de l'expresidenta del Parlament i del Consell de Mallorca María Antònia Munar defensa, en el recurs d'apel·lació que ha presentat contra la condemna de tres anys de presó que li va ser imposada per cobrar part del suborn pagat per Sacresa a canvi de ser-li adjudicats els terrenys de Can Domenge, que el fet d'ostentar una «posició de control» en la institució insular no implica que es portés la major part en el repartiment dels diners.

Així ho posa de manifest en un recurs de 54 pàgines, en el qual incideix que per ser llavors màxima responsable del Consell «no acredita el fet específic d'una major participació en el repartiment de la dàdiva».

«La idea que la presidenta del Consell sen du la major part en el repartiment és una apreciació subjectiva de la magistrada presidenta [que va dictar la sentència], no un fet objectiu que ho corrobori», insisteix sobre aquest tema la defensa, exercida pel penalista i magistrat en excedència de l'Audiència Nacional, José Antonio Choclán.

Presumpció d’innocència

En aquesta línia, el lletrat abunda que és en aquest aspecte on resideix la vulneració del dret a la presumpció d'innocència de la seva patrocinada: «el fer passar com a fet objectiu de corroboració una apreciació subjectiva, o una simple presumpció no verificada objectivament».

En la seva apel·lació, l'advocat assevera que «el tracte discriminatori patit» per l'encausada «li ha creat una greu indefensió» i que, amb això, s'ha vulnerat a més el seu dret a la tutela judicial efectiva. En la seva opinió, aquest fet «ha de provocar la devolució de la causa a l'Audiència Provincial de Palma per a la celebració d'un nou judici», tret que se li apliquin els atenuants que sol·licita en el marc de la causa.

En concret, l'Audiència va condemnar a Munar a l'anterior pena de presó i al pagament de sis milions d'euros en considerar acreditat que va cobrar dos milions del suborn que l'empresa Sacresa va pagar a diversos exaltos càrrecs d'UM a canvi de l'adjudicació de Can Domenge. La dàdiva ascendia a un total de quatre milions. La fallada atenia al veredicte de culpabilitat que va emetre el jurat que la va jutjar a la fi del passat mes de setembre.

«És tan evident la diferència de tracte entre els uns i els altres en el plantejament del veredicte que no mereix la pena realitzar ulteriors comentaris», assevera la defensa de Munar. «Més enllà» de recriminar que no s'hagi tingut en compte la devolució de 150.000 euros per part de la seva patrocinada i que aquesta quantitat no sigui considerada significativa respecte del suborn percebut.

Unes circumstàncies que, lamenta, s'han traduït «en un veredicte viciat i condicionat», redactat «de manera absolutament desigual davant situacions idèntiques», en relació al exconseller insular Bartomeu Vicens, a qui sí li va ser aplicada l'atenuant de reparació del dany després d'abonar 160.000 euros. «Davant un pressupost fàctic idèntic s'ha dictat una fallada diferent», insisteix.

Condemnes

En concret, Vicens va ser condemnat a un any i mitjà de presó i a una multa de dos milions; el exvicepresidente del Consell Miquel Nadal, a un any i 10 mesos i al pagament de tres milions; l'intermediari en el pagament del suborn, Miquel Llinás, a vuit mesos de presó i el propietari de Sacresa, Ramón Sanahuja, a nou mesos.

Tal com van confessar tots els acusats, Munar, Nadal i Vicens es van posar d'acord entre si i, «aprofitant la seva situació de poder» al capdavant de la Institució supramunicipal, van exigir a Sacresa el lliurament de quatre milions d'euros perquè aquesta promotora pogués tenir garantida l'adjudicació del concurs.

Actuació arbitrària

En el seu recurs, l'advocat critica l’ «arbitrària» actuació de la Fiscalia malgrat que Munar va reconèixer els fets durant el judici, explicant el fiscal amb «el simple agafador» del testimoniatge d'un altre acusat, en relació a Vicens. «Apreciem en aquesta actuació un frau de llei processal per eludir les normes de la confessió i reparació de dany que ha condicionat el contingut del veredicte i de la posterior sentència», continua la defensa.

«El Ministeri Fiscal va tenir bastant amb la sola manifestació del senyor Vicens, contradictòria a més amb la confessió escrita» que l'encausat ja havia presentat anteriorment; «li va donar el mateix al Ministeri Públic, no va indagar sobre aquesta contradicció; la va esbiaixar, la va dissimular, li va resultar indiferent, acollint ara el Ministeri Públic la nova versió donada, més perjudicial per a la senyora Munar».