Neix al barri de Sarrià de Barcelona, escorpina del novembre de 1955. Viu una infància corrent, però alterada per una germana amb poliomielitis que preocupa constantment la família. A devuit anys guanya oposicions a tres entitats bancàries i tria el Banc Industrial de Catalunya, "perquè era jove i català". Un dia la seva companya de feina Montse Ferrer comença a reclutar alumnes perquè la seva parella, Guillem d'Efak, fa classes d'anglès. Na Mònica es converteix en una de les aprenentes que van a casa seva i de sobte li sorgeix un amor inevitable amb el professor.
Al principi, en Guillem manté la duplicitat sense voler desembullar la troca ("estava molt bé amb les dues"), fins que na Mònica demana destinació a Palma amb un definitiu "si hi véns, hi véns...". Ell li va al darrere incondicionalment, s'instal·len al barri antic i tenen dues filles, na Margalida, ara casada amb el músic i compositor Joan Martorell, i na Guillema, amb l'operari aeroportuari Toni Servera. El proper 15 de febrer es compleixen 15 anys de la mort d'en Guillem i per això Mònica Pastor evoca els seus darrers dies i observa en la distància el retrat íntim del personatge.
Què us enganxà d'en Guillem?
Sobretot la seva facilitat per imaginar mons nous, diferents, i també que era artista i sabia moltes coses; era un intel·lectual amb qui podies parlar de qualsevol tema.
I com a tret físic?
Els llavis. Aleshores no estaves acostumada a veure uns llavis tan gruixats. I la pell la tenia fantàstica, llisa.
Com veia ell allò de ser fill d'una princesa guineana pamue?
Sempre m'ha costat entendre que arribàs a Manacor amb dos anys i a continuació pogués passar-se la vida contant aquesta història. Jo ho he investigat i a Guinea hi existeix la tribu dels fangs, però no hi ha cap seguretat que la mare fos una princesa. Ara bé, ell ho contava amb convenciment absolut!
Mantingué algun contacte amb els seus parents guineans?
Ho intentà i els que investigaren el tema pensaren que havien localitzat la mare i, de fet, va estar un temps enviant uns doblers, suposadament, per a ella. Però en Guillem no va visitar mai la Guinea. Una vegada estiguérem a punt d'anar-hi, però, com que digué que si li agradava hi quedaria a viure, vaig fer tot el possible per anul·lar el viatge.
Com va viure ell la seva malaltia?
Jo el tenia un poc enganat perquè, així com era ell, podria haver pres alguna mesura no gaire ortodoxa. Així que li donava llargues i ell anava fent-se a la idea de les coses.
Però un dia va haver de saber la veritat.
Va ser molt dur. El cinc de gener de 1995 el doctor digué que el traslladarien al Verge de Lluc, que en aquell moment era un hospital per a cremats i malalts terminals. Ell ho sabia i em va dir: "Tots aquests anys has sabut fer molt molt bona comèdia, però ara ja veig que estic a punt de morir". Això em va destrossar, perquè jo intentava mantenir la ficció fins als darrers moments, però ja no era possible. I crec que a partir d'aquí es va tancar i ja no va voler lluitar.
Quin moment recordau amb més intensitat.
Indubtablement, el darrer. Mira, havia estat tres dies en coma i, quan vaig entrar a l'habitació, es despertà un moment per dir-me: "On eres, que no t'han pogut localitzar a la feina?". Com et trobes?, li vaig demanar. I ell contestà: "Només em volia acomiadar de tu". I va acabar.
Com reaccionaren les nines?
Quan els vaig dir: "el papà és mort", na Margalida, que a setze anys ja s'adonava més de les coses, esclatà en plors i crits, i na Guillema, que sols en tenia dotze, es va tancar, ho va interioritzar. El mateix psicòleg d'en Guillem em digué que els havia de parlar d'ell amb naturalitat. Ho vaig fer però, mentre que na Margalida ho acceptava, na Guillema es tancava a la seva habitació cada vegada que esmentava son pare. Fins que, al cap de dos anys, també va esclatar i les coses començaren a anar millor.
Han passat quinze anys des de la mort d'en Guillem. La seva imatge ha canviat dins de la vostra memòria?
Tenc presents els bons moments, els viatges, els jocs amb les nines, i això m'ajuda a tirar endavant. Però sobretot record un Guillem generós i obert, que es donava a tothom. Un dia de Nadal sortí a comprar el diari i va tornar amb un indigent convidat, que va passar la festa amb nosaltres. Li agradava compartir la felicitat amb la gent.
6 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
En Guillem militava i estimava UM, però l'actual UM no ha volgut que els nou auditori de Manacor dugués el seu nom. Ergo, la nova UM el repudia. Molt bé Julve, això només confirma el que tots ja ens pensàvem. Quin oi!
Sabíeu que Guillem d'Efak militava a UNIÓ MALLORQUINA? Que, a més, defensava a ultrança la necessitat d'aquest partit per no sucumbir al bipartidisme espanyol? Que considerava uns "errats de comptes" els mallorquins que volien exterminar aquest partit? Doncs, això també fa que, ara mateix l'enyorem més!
Jo si vaig coneixe en Guillem i pareix mentida que una persona aliena aun mateix, pugui incrustar-se tan endins del cor. Salut Guillem, i com diu en Pere: ens fas molta falta.
Salut Guillem, els que no et vam poder arribar a conèixer també t'enyoram molt. No saps bé quanta falta ens fas...
SI L'ENTREVISTA ÉS BONA, EL VÍDEO ÉS MAGNÍFIC!
Salut, lectors! Vos vull comentar que a la portada del vídeo hi surt la foto d'En Guillem, enlloc de la de na Mònica, perquè en pujar el vídeo Youtube sel·lecciona un frame de manera aleatòria i el posa de "portadeta". Això només es pot corregir "a posteriori" i ja ho he fet, però de vegades està una bona estona per fer-se el canvi. Gràcies.