Devallà d'un Golf quan passava un quart d'hora de les nou del matí. Tothom l'esperava a ell. Texans, camisa blanca amb el darrer botó sense embotonar i jac d'estiu milratlles de color blau cel. La indumentària d'esport a la darrera moda encara feia ressaltar més una morenor que no semblava de pagès. Seriós. No va somriure quan creuà la porta de l'Audiència acompanyat pel seu advocat, Rafel Perera.

L'exbatle d'Andratx, Eugenio Hidalgo, fou el primer que arribà al primer judici del cas Andratx, que el té a ell com a principal acusat. L'esperaven una trentena de periodistes -n'hi ha seixanta d'acreditats- que el metrallaren a fotos. Quatre unitats mòbils començaven a desplegar les parabòliques al carrer. Una ja s'havia carregat el vidre d'una cabina telefònica fent marxa enrere. Havien començat les corregudes, les empentes, els nervis... però hi faltaven la resta de protagonistes.

Sol i a peu arribà un ben mudat i somrient Jaume Massot, l'exdirector general d'Ordenació del Territori. El seguí Jaume Gibert, el zelador. Seriós i moreno com Hidalgo, però vestit de fosc, sense americana, acudí caminant en companyia del seu misser.

El xou podia començar. I ho féu quan faltaven vint minuts per a les deu del matí. «Sap de què se l'acusa o s'estima més que li refresqui la memòria?», fou el bon dia del president de la Secció Segona de l'Audiència, Joan Catany, a l'exbatle d'Andratx. I començà l'espectacle dels enregistramets. No eren cacofonies, era Hidalgo parlant per telèfon de comprar un «poni mans» per fer més autèntic un 'magatzem agrícola' despullat ja d'antena parabòlica, televisió, cuina, frigorífic i canterano.

Hagué d'explicar al fiscal que el poni era per al seu nét i li recordà que a Mallorca s'«estila» això de regalar ponis als néts. En l'enregistrament següent se sentia: «Si dus un ase de ca teva és igual». I el judici es feia amè a base de sentir converses telefòniques encadenades amb explicacions d'Hidalgo al fiscal, Joan Carrau.

Hidalgo donava voltes, amb un llenguatge postís i saltejat amb sentències de l'estil «li don la meva paraula d'honor» o «li ho jur per Déu». Pareixia serè. Demanà «disculpes» per l'«error» d'haver fet dos porxos i més alçada. Res pus. Mostrà un posat menys gallet del que se li atribuïa i just es va veure aquell Hidalgo en moments puntuals, dirigint-se a l'advocada acusadora, per exemple. De vegades no recordava. I fins i tot, assegurà que «hi havia una trama contra mi» o que «a l'Ajuntament d'Andratx he estat venut».

Es contradeia perquè el magatzem agrícola que projectà no acabà sent ni magatzem ni agrícola, però tampoc no s'usava com a habitatge, encara que s'hi assemblava. «El destí era un magatzem, però s'ha convertit sense jo saber-ho en un habitatge», arribà a dir l'exbatle, que reconegué que té tractor i no descartà dedicar-se un dia a l'agricultura. El pagès Hidalgo.

Semblava que allò acabaria així, però els magistrats no es deixaren marejar per les voltes d'Hidalgo. El president de la Sala, Joan Catany, s'havia limitat fins aquell moment a intervenir amb frases curtes per evitar preguntes repetides, unes intervencions que acabà substituint pel so d'una campaneta daurada d'altre temps. Però en un minut sentencià.

Les seves tres o quatre afirmacions disfressades de preguntes aclariren molt més de la casa que féu fer Hidalgo que les llarguíssimes tandes dels seus predecessors. «Era conscient que enganyava l'Ajuntament. No era per posar-hi porcs ni res. Per a què ho volia?», inquirí en castellà de Mallorca a Hidalgo. I no el deixà contestar. «Per a torrades era la nau agrícola! veritat?», sentencià el jutge. 'Sense porcs, no hi pot haver soll' semblava haver conclòs.