«De vegades em tem que pens en mallorquí i em sorprenc de mi mateix»

El 1977, Nicolau Aguiló Pujadas (Palma, 1957) inicià un viatge sense data de retorn. La decisió estava presa en un llarg procés que es remuntava a l'adolescència. Fa uns anys publicà a Miquel Font editor una novel·la de contingut autobiogràfic titulada La por. Després escrigué Els anusim, un assaig sobre els jueus que, com els xuetes, en un moment determinat de la història foren obligats a convertir-se al cristianisme.

-Com vàreu començar a tenir consciència sobre el fet jueu?
-A edat de deu anys, crec que ja en tenia. Record com els companys de classe, a Sant Francesc de Palma, feien insinuacions sobre el meu origen xueta. No és que t'ho diguessin directament, però... per davall per davall, jo me'n temia. Tot allò va fer que jo m'interessàs pel món jueu i anàs a cercar les fonts, els llibres. En aquella època, als anys setanta, a Palma, no es parlava de res. Ni La fe triunfante i tot, del pare Garau, era bona de trobar. Un dia vaig anar a una biblioteca que, crec recordar, estava a prop del carrer Colom. I els vingué molt de nou que demanàs llibres sobre judaisme.

-A veure si era la biblioteca provincial, la de devora Sant Francesc?
-No ho sé, però és igual. D'ençà que som a Israel, fa més de trenta anys, només he anat tres vegades a Mallorca. Molts de records m'han fugit. Així i tot, d'ençà que hi ha Internet, m'arriba més informació del que passa allà on vaig néixer. Qualque vegada mir les versions digitals dels diaris.

-Bé, seguiu contant el vostre procés.
-Allò que em va ajudar molt va esser trobar el llibre Este es mi Dios, de Herman Wouk. Allò explica que és el judaisme a una persona que no en sap res. Era el que havia de menester. Poc després, vaig trobar un manual anglès-hebreu i, amb l'ajuda del meu padrí, que era mestre de llengua anglesa, vaig començar l'aprenentatge de la llengua d'Israel.

-En quina llengua pensau?
-Qualque vegada em sorprenc perquè me tem que pens en mallorquí. La meva llengua habitual, però, és l'hebreu. La meva dona, que és israeliana d'ascendència polonesa, i els meus tretze fills ens comunicam en hebreu. Ara n'hi ha dos que han començat a estudiar català. Però, aquí és mal de fer. Aquestes setmanes, ma mare, ha vingut de visita perquè un dels meus fills es casa diumenge (avui, per al lector), i els dos que volen aprendre català han pogut practicar amb ella.

-Per cert, com s'ho prengueren el vostres pares?
-Ma mare s'ho va prendre més bé que mon pare. Jo pens que hi influí el fet que ella no fos d'ascendència jueva -sóc Pujadas de segon llinatge. Ell, en canvi ho acceptà de manera diferent. Això, ho he arribat a veure amb el pas del temps, ara que fa denou anys que és mort. Tampoc no pens que fos cosa d'autoodi. Durant la meva adolescència el que feia era guardar els meus secrets. Una vegada, a l'institut, el professor de grec ens parlà que a l'Hotel de Mar, a Illetes, hi havia una departament que es deia koxer, que en hebreu vol dir apte. Allà hi preparaven els aliments de manera que els hostes jueus els poguessin consumir. Hi vaig anar tot d'una i, paral·lelament, vaig entrar en contacte amb la comunitat de la sinagoga de Palma, que es trobava pel Terreno. La majoria eren jueus britànics o americans. Però, allà també hi havia Cayetano Martí Valls (Inca, 1918 - Palma, 2005), que era un home molt espiritual. Anava molt per ca seva. Teníem fites diferents, però. Jo volia arribar al judaisme i ell no. I aleshores devia tenir 16 anys i ja me'n desfeia, llegint en hebreu.

-Com va esser l'arribada a Israel?
-El 1977 em vaig plantar allà. El gran rabí d'Israel, que llavors era Xlomo Çoren, em va rebre. «D'on véns», em demanà. «De Mallorca», li vaig respondre. «No importa diguis res més. Ets xueta cert i segur», em va dir. A partir d'aquí vaig anar una temporada a un kibutz. Això no és més que un grup de persones que viu de manera comunal. N'hi ha que són jueus religiosos i altres que són laics. En el meu cas, jo vaig entrar en contacte amb els religiosos.

-I ara, on viviu?
-Fa molt de temps que visc a Xilo, un poble d'unes tres-centes famílies que es troba al nord-est de Jerusalem. És la primera capital que tingué Israel i es fundà fa 3.000 anys.

-I aquest poble es troba dins territori de l'autoritat palestina?
-No. Es troba dins el que s'anomena territoris ocupats.

-De què viviu, vós?
-Jo som rabí des de l'any 1992. De moment però, no em faig càrrec de cap comunitat, barriada o poble petit. Som mestre de primària i faig assignatures de caire religiós. També som escrivà i me'n cuid de coses com, per exemple, que a cada casa hi hagi un pergamí fixat al llindar del portal.