Entre gotes de suor, camises xopes i ventalls que no aturaven, l'aire fresc arribà a Cort però per l'esquerra. La socialista Aina Calvo prometé ahir el càrrec de batlessa i acabà amb 16 anys d'hegemonia popular. I ho féu amb un discurs de fort contingut polític, amb reminiscències 'zapateristes' i, el més important, sense perdre el somriure. I l'aire sacià les ànsies de canvi d'un públic entregat.
Igual com féu Rodríguez Zapatero quan fou investit president, Calvo cercà la reconcialició del socialisme amb el seu passat i recordà el darrer batle d'esquerres, Ramon Aguiló, assegut a primera fila devora l'expresident del Congrés Fèlix Pons, dos històrics que trencaren el seu silenci per fer una passa en favor d'Aina Calvo.
I igual que ZP, es comprometé a complir la paraula donada. Ahir, Miquel Nadal ja la va complir. El nou regidor d'UM va dir que només estaria al govern municipal per ser batle i no hi és; i va dir que votaria Aina Calvo i la va votar.
Semblava com si els del PP esperassin un miracle de darrera hora que impedís a Calvo ser batlessa. I tothom mirava, injustament, Nadal. El seu vot pel canvi fou gairebé tan ovacionat com la promesa del càrrec de la nova batlessa. Després, sense fer rebombori, el d'UM se'n va anar. Calvo acabava de sortir al balcó de Cort. I si Eberhard Grosske i Nanda Ramon no haguessin fet el mateix, ningú no s'hauria adonat que l'únic que no saludà fou el nou regidor d'UM.
Nadal estava seriós, però els del PP estaven tristos. Alguns resignats, altres plorosos i pocs amb ganes de brega. Com al futbol, els professionals, els que cobren, assumeixen la derrota. Són els quatre fanàtics els que no entenen res, els que ahir cridaven lladres als del PSOE per haver-los robat la batlia, els que després d'haver-se jugat el partit voldrien canviar les regles del joc. Massa tard.
La resta semblaven conscients d'estar vivint un dia històric. Es respirava. Faltaven 24 minuts per al migdia, quan Calvo prometé el càrrec i s'aixecà una forta ovació d'una sala de plens estibada; d'un tens vestíbul que seguia els esdeveniments a través de pantalles gegants; i d'un carrer ple d'espontanis que ho celebraren com si acabassin de marcar el gol definitiu al darrer minut de partit.
«Aire fresc!», cridà des del públic l'activista Pere Felip just la primera vegada que se sentí el nom d'Aina Calvo al ple. Des de primera fila ho escoltà Rosa Estaràs, l'aspirant popular al Consell que havia fet de l'«aire fresc» el seu lema de campanya. Estaràs se n'anà del ple quan Calvo encara no era ni batlessa.
Altres ni hi entraren. Faltaven dos dels protagonistes de l'anterior legislatura. El president en funcions del Govern, Jaume Matas, i la presidenta en funcions del Consell, Maria Antònia Munar. El primer no va poder veure com el seu partit perdia la batlia més important després de 16 anys d'ocupar-la. La segona no presencià com els seus tornaven a participar en un govern municipal de Palma després de 16 anys. Tampoc l'exbatle popular Joan Fageda no acomiadà Cirer.
A primera fila, uns somrients Francesc Antich i Francina Armengol, que ja es veuen presidents del Govern i del Consell, respectivament. I a l'altre costat la vicepresidenta en funcions, Rosa Estaràs, i els consellers José María Rodríguez i Aina Castillo, que pogueren certificar com Cirer perdia la vara.
El canvi ja s'aprecià en la presa de possessió. Cirer jurà l'acta de regidora per ser cap de l'oposició. Calvo la prometé per ser batlessa. Altres hi posaren més salsa. Nanda Ramon, la número dos del Bloc, assumí el càrrec sense renunciar al dret d'autodeterminació; una socialista donà el suport a la seva candidata amb un fort compromís feminista; i el popular Sebastià Sansó, en canvi, votà Cirer per convicció, coherència i lleialtat.
Amb calçons negres, camiseta i americana, la ciutadana Calvo havia arribat caminant a Cort passades les deu i mitja. Dues hores després, partí com a batlessa, també caminant, però amb dos escortes darrere i una ciutat a l'esquena.
