El Campus viu amb normalitat el dia clau per al futur universitari

En hores punta del migdia hi hagué coes per votar

Maria LlullPalma22/03/07 0:00

Els estudiants votaren una cara coneguda i el personal el candidat «més favorable». Ahir la UIB visqué el seu dia d'eleccions enmig d'un ambient de total normalitat, amb una participació «elevada» sobretot a les hores punta del migdia. Els estudiants, el col·lectiu més reticent a mobilitzacions d'aquest tipus, hagueren de fer, fins i tot alguna coa a l'espera de dipositar la seva butlleta dins les urnes col·locades a cada facultat del Campus. Les classes no es paralitzaren i per això els electors aprofitaren qualsevol descans, entre hores, per exercir el seu dret. L'allau d'afluència va anar sent gradual al llarg de tota la jornada de 8 hores en què romangueren obertes les 14 meses electorals distribuïdes per aquesta ocasió «històrica». Els més escrupolosos s'amagaven darrera les cortines per mantenir l'anonimat del seu candidat «predilecte» mentre que altres no tenien miraments per proclamar en veu alta el nom del potencial rector que desitjarien que governés la comunitat universitària, en forma d'interpel·lacions breus comentades entre amics i en to col·loquial.

El Campus celebrà així el seu dia. Un dia decisiu pel futur d'una universitat on entra en joc el seu posicionament dins el nou Marc Europeu que, a partir de 2010, no tindrà miraments en desbancar les universitats que no s'hagin sumat al tren de les noves tecnologies, de les titulacions de qualitat, de beques per fomentar la mobilitat o d'equipaments adequats per garantir una recerca pionera. La màxima expectativa es concentrà, però, a Son Lledó, la seu del rectorat. El lloc on els tres protagonistes, Sergio Alonso, Montse Casas i Carles Manera es feren veure a la primera hora del matí i dues hores després d'haver-se tancat el procés electoral, a les 20.00 del vespre, durant el qual tingué lloc tot el recompte de vots.

Amb el suport dels membres del seu equip, els tres candidats supervisaren els resultats i comentaren la jugada com un antídot per fer passar el temps incert que provoca qualsevol espera no desitjada. Alguns dels rostres no necessitaren paraules. Les expressions s'encarregaren de marcar la decepció, en uns, i l'alegria, en altres.