Al forn de Cas Xigarro, a Inca, ja els queden poques coques per haver d'enfornar. Després de gairebé 100 anys de fer pastissos i ensaïmades amb gust d'altre temps, ha arribat el moment que l'actual propietari, Biel Aguiló, es jubili. «Passa el que succeeix a tots els forns. Nosaltres ens retiram i els joves no ho volen dur. El futur de les pastisseries, de cada vegada més, són les panificadores industrials», assegura Biel. «Jo vaig començar quan només tenia quinze anys, amb el meu germà gran, que llavors en tenia trenta. Aprenguérem l'ofici del meu padrí. Mon pare va morir quan jo era un infant», diu.
Biel es plany que «ser forner és molt esclau» i reconeix que no vol aquesta casta de vida per als seus, «encara que això comporti la pèrdua d'una casta de pastissos que només ells saben fer». Cas Xigarro, però, ve de més enrere. A mitjan segle XIX es trobava ja en un establiment del carrer Major. Fou el padrí de l'actual propietari, Gabriel Cortès, que el 1907 decidí traslladar el forn al carrer del Bisbe Llompart, més a prop de l'estació del tren, zona on el trànsit continu de passatgers faria que el negoci anàs envant.
Cas Xigarro està especialitzat en uns pastissos molt especials. «Nosaltres ens estimam més emprar productes més naturals, -diu qui està a punt de deixar-los de fer- que no siguin d'aquests que embafen tant, carregats de merenga i nata». Així, s'utilitza molt la pasta de fulls amb nous, figues seques, ametles i altres productes de la cuina tradicional. Una de les especialitats que més anomenada té són els congrets. Aquesta casta de dolç serveix, sobretot, per mullar dins la llet i tradicionalment els feien les monges tancades del convent de Sant Bartomeu d'Inca. Des de temps antic, però, a Cas Xigarro n'aprengueren a fer després de moltes proves. Les monges fa un parell d'anys que ja no en fan, i si ningú no compra la recepta a aquest forner, podria ser que els congrets inquers es perdessin irremeiablement.
Els suspiros són un altre dels dolços que fan. Es tracta d'una pasta feta amb ametla picada que, en el seu origen, és manacorina. Però com que la repadrina de l'actual forner era d'aquell altre gran poble, els hi va ensenyar de fer. Ara gaudeixen de molta acceptació entre els inquers. Si parlam de salat, també n'hi ha. Les galletes fortes, d'oli o d'Inca -nom amb què es coneixen a les comarques que no tenen aquest poble com a punt de referència- estan fetes a la manera tradicional: d'una en una i amb un motlo. «Són més altes que les que es fan industrialment. Això fa que es xapin sense rompre's, cosa que les fa ideals per escampar-hi sobrassada o menjar-se-les trempades amb formatge», diu Biel Aguiló.
Els que són inquers segurament hauran sentit contar als seus majors la visita que el rei Alfons XII va fer al poble. Aquest monarca que s'atreví a visitar la part forana i que la tradició popular anomena «el Rei», amb sentit genèric, va ser Alfons XII. «Su majestad! Aquí tiene preparado un caballo!» -li digué el batle tot just baixar del tren i mostrant-li un rossí blanc. «Prefiero ir andando. Así apreciaré las bellezas locales» -li contestà el rei. Era el 1877, i només feia dos anys que el tren havia arribat a Inca. El redol de l'estació encara no estava urbanitzat i el seguici reial prengué per una camada cap al centre de la vila. Quan foren al carrer Major, a l'indret on actualment es troba el magatzem de roba Can Florencio, al rei li pegà gana.
«Párese aquí, su majestad! y pruebe las delicias de este horno!» -li digué el batle. I així fou com Alfons XII tastà els pastissos de Cas Xigarro, que aleshores es trobava en aquell punt del carrer Major. El que no se sap és si els hi regalaren o els hagué de pagar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.