Antoni Gaudí reformà la Seu de Mallorca gràcies a la influència
que tres eclesiàstics pollencins exerciren sobre el bisbe Pere Joan
Campis. Miquel Costa i Llobera va ser l'ideòleg; Mateu Rotger,
l'historiador; i Martí Llobera, l'economista. El canonge de la Seu
Baltasar Coll anomena els tres intel·lectuals la «tríada
pollencina». Coll du més d'un terç de la seva vida estudiant cada
un dels moviments que realitzà Gaudí a Mallorca. El mossèn ha
seguit les passes del geni des que va arribar per primer cop a
l'Illa, va ser el 22 de març de 1902, i fins que se'n tornà
definitivament a Barcelona, l'any 1913. Per això sap cert fins a
quin punt els tres pollencins influïren en la seva vinguda.
El 1872 i fins el 75, Miquel Costa i Llobera estudià Dret a
Barcelona. Allà conegué l'obra de Gaudí. En aquest descobriment
sense dubte també influí l'amistat d'un altre pollencí, Ramon Picó
i Campamar, que des dels 10 anys vivia a la ciutat comtal. Picó i
Campamar, a més de ser escriptor fou, des de 1889, l'apoderat i
home de confiança d'Eusebi Güell i Bacigalupi, per qui treballava
Gaudí. Tot aquest entremat de relacions és essencial explicar-lo
per poder entendre la influència que els pollencins exerciren
damunt un joveníssim bisbe. Resulta que en morir el bisbe Javint M.
Cercera (1897), s'anomenà successor, a instàncies del clergat de la
diòcesi, Campins i Barceló.
Aleshores Campins només tenia 39 anys. Al bisbe més jove de la
regió eglesiàstica se'l nomenava senador. Per això, al joveníssim
bisbe li tocà exercir aquesta funció. Així que viatjà fins a Madrid
a jurar el càrrec de senador. El 26 d'octubre de 1899 arribà a
València i d'allà partí cap a Madrid. El bisbe Campins portava dos
acompanyants: un d'ells era el pollencí Martí Llobera, de can
Lloberina, que al mateix temps era cosí de Miquel Costa i Llobera i
que li feia d'assessor econòmic; i altre, era un capellanet
jovenenet, Emili Sagristà. Resulta que Costa i Llobera insistí molt
perquè tornassin per Barcelona i de passada visitassin la Sagrada
Família.
Dia 19 de novembre de 1999 arribaven a Barcelona i l'endemà,
Gaudí ja els esperava a la porta de la Sagrada Família. Varen estar
unes tres hores i mitja fent voltes per les obres. Baltasar Coll
conta que els joves capellans quedaren embadalits per la loquacitat
de Gaudí i també per la seva irresistible mirada d'ulls blaus. «El
bisbe mirava, admirava, escoltava i callava. N'hi ha que diuen que
aquell dia Campins li encarregà la restauració de la Seu, però això
és una mentida», sentencia Coll. Hagueren d'esperar uns anys més
perquè el bisbe Campins tornàs a Barcelona. Mentrestant Costa i
Llobera li insistia. El bisbe es decantà per Gaudí deprés de
visitar catedrals per França i Roma i comprovar com n'era
d'econòmic l'arquitecte català. L'obra que fins aleshores s'havia
fet a la Sagrada Família només havia costat 2.200.000 pessetes.
Com no podia ser d'altra manera, els pollencins aconseguiren
atreure l'arquitecte fins a Pollença. Per això no es d'estranyar
que en aquest poble del nord de Mallorca s'hi trobi obra atribuïda
a Gaudí. Destaquen les rajoles de la parròquia i després una reixa
i una construcció de pedra de ca na Copea. Ca na Copea era la finca
que Ramon Picó i Campamar tenia al coster del puig de Maria.
Malgrat la visites que Gaudí realitzà a Pollença, Coll creu que la
reixa la portà el poeta de can Güell. De fet, només se'n conserva
la meitat. De l'hermós reconet de pedra que hi ha dins ca na Copea,
el canonge només s'atreveix a dir que «fa olor a Gaudí».
Pel que fa a les rajoles de la parròquia, cal dir que Joan
Matamales, escultor i xirxibeu durant 17 anys de Gaudí, en fa
referència en el seu recull de memòries. Matamalas conta que Picó
va atreure Gaudí fins a Pollença i «com que desitjava que deixàs un
record del seu pas pel poble, en visitar la parròquia li demanà que
li fes un esborrany per el decorat del mosaic que hi pensaven
col·locar. L'arquitecte va dissenyar una rajola de la mida que
havia de cobrir la superfície d'un cap de gall. L'espressiva i
colorida testa d'aquest gall al·ludeix a l'etimologia de Pollença.
Es va fer del disseny mostra definitiva». Les rajoles no es
cogueren fins 1914, Gaudí ja havia partit de l'Illa.
El dinar de cal Lloro
Baltassar Coll té documentat que dia 2 de setembre de 1912, Gaudí,
Picó i Vilarrubias dinaren a cal Lloro, a un hostalet que hi havia
a la plaça de Pollença. I també sap que el dinar els va costar 7'5
cèntims. Aquell dia anaren a can Denga, de Josep Orell, a veure com
fabricaven les rajoles. També conta una altra curiositat; resulta
que volien cremar el «trestum i vestimentes» que hi havia pel puig
de Maria. Miquel Costa ho consultà a Gaudí i ell es pronuncià amb
una rotunda negativa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.