Son Gotleu necessita un urgent canvi de fesomia. Han passat més de 35 anys des que els primers habitatges varen ser construïts en els terrenys de l'antiga possessió que dóna nom a la barriada i els més de set mil habitants de la zona han vist com aquestes quedaven de cada vegada més danyades pel pas del temps, una de les claus de la degradació de la barriada.
Construïts amb la finalitat de donar cabuda als nombrosos emigrants peninsulars que arribaren a Palma per treballar en el sector turístic, els blocs de pisos característics de la barriada presenten un aspecte de deixadesa que és la tònica dominant de la zona. Persianes verdes espenyades i grans descloscats a la façana denoten la manca d'atenció.
«Això és molt car d'adobar i la gent no ho vol; qualque finca ha estat habilitada, però la immensa majoria presenta problemes d'aquest tipus», comentà María Jiménez, futura estudiant de dret a la UIB. María guarda els seus germans que juguen amb altres nins en un dels petits espais que queden entre els blocs d'habitatges. Du els seus apunts de COU per preparar la selectivitat. «A ca meva no som rics, saps, i mentre jo no he d'anar a l'escola em faig càrrec dels més menuts fins que la mare torna». De tota manera, l'aspecte exterior de les cases no és el més preocupant. «Nosaltres només som tres germans, però a la meva finca viu una amiga meva que en són set. I et puc assegurar que en pisos com aquests és mal de fer que nou persones hi convisquin».
Malgrat que hi ha zones a Palma molt més velles, a Son Gotleu tot sembla decadent. Passant per Indalecio Prieto, el carrer que migparteix la barriada i que esdevé el seu eix vital, un pot adonar-se perfectament d'aquesta situació. Neons desfassats, locals comercials desangelats i bars són els principals protagonistes de la via.
A qualsevol hora del matí els bars són plens. «Aquí hi ha molta gent a l'atur i vénen als bars de la zona perquè no saben el que han de fer. També hi ha molts de prejubilats, el càncer dels treballadors». La frase és de Joan Martí, propietari d'un dels bars d'Indalecio Prieto. El local és bastant fosc i ell comenta, baixant la veu per tal que cap dels clients no s'ofengui, que «ja em diràs, quan una empresa treu al carrer un home de quaranta-quatre anys l'està matant. I això passa, fill meu, molt més del que tu et penses. Quan a un home li fan això l'estan matant, el condemnen a ser un assidu de barra, li demostren que la seva vida no val res, que tot el que ha fet no val res». Joan Martí parla amb la veu de qui ha sentit contar moltes penes semblants darrere el tasser mentre serveix canyes sense aturar.
