algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Agafant l'horitzó: més que una metamorfosi lingüística

Filla de mare gallega i pare balear, ambdues comunitats bilingües, però a ca nostra sempre es xerrava en castellà. El meu entorn, a un barri obrer de Palma, també era tot en castellà: escola, activitats i amigues. El meu interès lingüístic es limitava a l'anglès, per poder entendre les cançons anglosaxones dels anys vuitanta, durant la meva adolescència. Diuen que és en aquesta etapa quan s'inicia el procés de maduració de la personalitat, finalitzant al voltant dels trenta anys. Però el que puc afirmar com a cert, és que no tots els trets d'una personalitat es mantenen permanentment.

Per exemple, jo em definia com una persona que defensava la nacionalitat espanyola i la llengua castellana, al mateix temps que rebutjava la llengua catalana i el concepte de Països Catalans. Llavors ho considerava lògic i coherent, ara sé que només eren prejudicis. Des de sempre he sentit un vincle afectiu molt gran i important cap a ma mare. M'afectava molt que la tractessin de forastera pel simple fet d'haver nascut a la Península Ibèrica, o saber que per aquest motiu no va ser acceptada per la família de mon pare. Això, supòs, va condicionar la meva personalitat i també s'ha de dir, el meu rebuig cap a tot el que tenia a veure amb el català. Amb aquesta actitud de rebel·lia vaig deixar enrere la meva adolescència, la meva joventut i, fins i tot, la trentena d'anys. Tres fets varen marcar un punt d'inflexió en la meva transició lingüística, iniciada a partir de l'estiu del 2013.

El primer, començar a fer feina a diferents centres de salut de l'illa. Fins llavors, gairebé no havia xerrat mai en català, tot i haver treballat molts anys de cara al client en comerços o empreses. En canvi, si ho feia en anglès amb les persones de parla anglesa. Al centre de salut de Manacor, em vaig desfer dels meus prejudicis cap a la llengua d'aquesta terra que em va veure néixer. M'esforçava prou per xerrar-ho i, sobretot, per fer-me entendre. Record que n'hi havia gent que em deia que parlés en castellà si m'anava millor, però jo contestava que així no xerraria mai el mallorquí.

Una característica molt arrelada en la meva personalitat és la vocació de servei. Si aquesta es vincula a «la predisposició d'un individu per satisfer les necessitats d'un altre». Forçosament, passa per respectar la llengua amb la que s'expressa habitualment el nostre interlocutor i, més si és la llengua autòctona de la comunitat autònoma on vivim i on som. Les professions sanitàries es basen, prioritàriament, en el servei als pacients i als usuaris. Una crítica molt estesa, entre el col·lectiu de sanitaris, és que per fer feina a la sanitat pública balear sigui obligatori el català. En les campanyes de desprestigi del català, s'enfronta la professionalitat amb la llengua. Ambdues no estan renyides, de fet, la qualitat d'un professional no és tan sols proporcional amb els seus coneixements i a la seva experiència, sinó també amb les seves aptituds d'interrelació amb un pacient, o un client per als professionals no sanitaris, la comunicació i el respecte son dues eines fonamentals en el tracte personal. Tant les persones nascudes a les illes, com les que venen de fora a fer feina, sabem que es tracta d'una comunitat bilingüe. Això vol dir l'ús de les dues llengües per igual. Moltes de les que es queixen de la imposició del català ni tan sols fan ús mai del mateix i, en canvi estan fent feina a una administració i un servei públics. Moltes de les que diuen que són a Espanya i que aquí es parla castellà, no volen reconèixer, ni acceptar, ni, molt manco, respectar que viuen i són a una comunitat bilingüe, i que si són majors d'edat ningú els obliga a viure o venir aquí, poden triar una altra comunitat monolingüe de l'Estat espanyol.

No obstant això, dia sí i dia també, es donen discriminacions per l'ús habitual del català a nombrosos àmbits i espais, com són les botigues, els centres sanitaris, els aeroports... Segons el meu parer, per tot el que he viscut i he vist, el català està en clar desavantatge amb respecte el castellà. Normalment, el primer és el que perd en benefici del segon. Es prioritza la llengua castellana en moltes situacions i converses entre distintes persones, fins i tot, quan la majoria són catalanoparlants. I les persones que pensen que el català és una imposició i no ho volen xerrar, el que realment estan fent és imposar el castellà a la resta.

El segon fet, va ser formar part d'una entitat social, on es respectava la llengua catalana i es la defensava. De només xerrar-lo vaig començar a escriure'l de tant en tant. Me'n record del primer escrit que vaig redactar, «està molt bé, però millor si el fas en català», em va dir, i així ho vaig fer. Qui em va dir això, es va convertir en tot un referent per a mi, especialment, a nivell sentimental. Així doncs, al mateix temps que creixia la meva estima per ell, també ho feia per tot el que té a veure amb la llengua i la cultura catalana. Tenc un meravellós record d'aquell temps, malauradament, aquella relació va acabar, però va enfortir el meu vincle afectiu lingüístic i cultural.

El tercer, varen ser tots els esdeveniments en relació a l'u d'octubre de 2017 a Catalunya, el que va passar abans, durant i després d'aquest dia. Varen ser dies, setmanes i mesos d'estar pendent de les notícies i de com transcorrien i desenvolupaven els fets; d'esperança, admiració i solidaritat amb tot un poble oprimit lluitant pel dret a l'autodeterminació; d'impotència, ràbia i indignació contra un Estat opressor, manipulador i dictatorial, i un sistema retrògrad, totalitari i arcaic. No podia ser indiferent davant les pallisses que les forces de seguretat espanyoles donaven a la gent que només pretenia exercir el seu dret a votar un referèndum, complint ordres dels poders superiors; dels continus atemptats contra els drets humans, la llibertat i la veritat; de l'empresonament de líders d'entitats socials pels seus pensaments i ideals; de l'empresonament o l'exili de líders polítics per fer complir el mandat de tot un poble; de les imposicions, les mentides i les tergiversacions; de les manipulacions mediàtiques; de les injustícies comeses; del suport reial... Malgrat no viure a Catalunya, em vaig solidaritzar i identificar amb tots aquells que defensen els drets i les llibertats com a un poble que pertany als països catalans i no a un estat monàrquic, feixista, capitalista i antidemocràtic.

Per tot això, i més, poc queda en mi d'aquella adolescent espanyolista i anticatalanista. Certament, tenc molta més facilitat i fluïdesa per pensar, xerrar, escriure i llegir en castellà que en català. Han estat quaranta anys de supremacia castellana, però a poc a poc, vaig millorant i progressant tant a nivell oral com escrit. Mantenc les meves amistats i relacions en castellà, però de cada vegada més m'implic amb el català. Fruit d'aquesta immersió lingüística és pertànyer a una entitat que defensa la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país i, de manera individual, promoure, difondre i defensar la llengua catalana.

Amb aquest escrit d'avui, si has llegit fins aquí, volia explicar el meu cas perquè serveixi d'exemple. Els prejudicis no ens ajuden, sinó tot el contrari. Som uns privilegiats per viure en qualsevol d'aquestes quatre illes del Mediterrani, amb la peculiaritat de ser una comunitat bilingüe. Les llengües són una part important de la cultura d'un país, serveixen per enriquir-la i, al mateix temps enriqueixen les ments dels que les parlen. Una llengua serveix per comunicar-se uns amb altres. Nosaltres en tenim dues. Que cap d'elles sigui objecte de menyspreu, discriminació ni tampoc de discussió o separació entre les persones. A tots els castellanoparlants els deman que siguin conscients de que viuen a una comunitat bilingüe, amb dues llengües oficials: català (amb totes les seves variants a les Illes Balears: mallorquí, eivissenc, menorquí i formenterenc) i castellà. A tots els castellanoparlants els deman que es llegeixin l'Estatut de l'autonomia de les Illes Balears: «la llengua catalana és considerada per l'Estatut d'Autonomia la llengua pròpia i té la consideració, junt al castellà, de llengua oficial. Les polítiques sobre l'ús de les llengües en relacions entre les administracions i el públic ha de respectar l'opció lingüística dels ciutadans que ha d'atendre». A tots els castellanoparlants els deman que tenguin comprensió, respecte cap el català i cap a tots els catalanoparlants. Una metamorfosi lingüística és possible i ben necessària, guanya la persona, guanya la societat i guanya la cultura.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente
Per Antoni Segura Riu, fa 6 mesos

Ho escriu un català de Lleida: La meva dona és aragonesa parla castellà, jo i el meu fill parlem català, ningú imposa cap llengua.
M'agradat molt el teu escrit, felicitats i et dono les gràcies.

Valoració:5menosmas
Per Macià, fa 6 mesos

"Tià", jo hauria dit:
"ma mare i mon pare ja hi havien TOMBAT el coll"
"els infants d'aquests, els han SURATS en català."

Valoració:0menosmas
Per dic, fa 6 mesos

Jo diria,que els castellà parlants no és comprensió que jo entenc és com fer-nos un favor.sinó un total respecte com nosaltres respectem les altres llengües de l´estat.

Valoració:3menosmas
Per Jordi, fa 6 mesos

Enhorabona pel teu testimoni!

Valoració:7menosmas
Per Tià, fa 6 mesos


Per a "Idò sí",



Companyó,



M'he d'excusar de la inexactitud, greu, que he deixat anar en el meu correu precedent.



Quan he parlat de defecció de la llengua a Mallorca, em referia només a Ciutat, i al l decenni dels cinquanta.



A Barcelona varen sovintejar casos de gent de la zona alta que sí que varen consumar la defecció, i ben grandets que eren, els subjectes, quan es posaren a parlar català. Dins els anys seixantaVaig conèixer qualque "señorita" que es fotia dels qui no havíem traït la llengua. Cal dir que la vàrem arreglar bé: se'n va anar cara alegre i cul batut.



De casos comparables, a tot Mallorca i fora Ciutat, en sé només dos.



El primer va esser a Inca. Un matrimoni que, com diuen els francesos, volien petar més amunt que llur cul, varen pensar de parlar espanyol a la nina tot just nada però, poc segurss de la passa, de la qual no tenien la consciència gens neta, ho varen consultar a un parent, amic meu. Ell els va respondre: "Si no li parlau mallorquí, si li xerrau foraster, no em torneu adreçar la paraula.".



La defecció no es va consumar i parlaren a la filla la llengua de tothom, que ella ha transmès a la seva descendència. La temptació de substituir-la pel foraster, però, hi havia estat.



El segon cas va esser a Manacor, i sí que es va consumar (repetesc que és l'únic cas de què he tengut referència a la Part Forana). Avui dia, la nina, ja àvia, parla català i des que era molt joveneta ho ha fet així. Quan va arribar a l'adolescència i va començar a socialitzar, va esser la riota, sovint plena de mala bava, d'amigues i amics. Va mudar d'espanyol a català.



No en sé d'altre cas, fora Ciutat.

Valoració:1menosmas
Per Tià, fa 6 mesos


Per a " Idò sí".



Dins els anys cinquanta, quan la immigració espanyola encara no s'havia desfermant, la proporció de famílies, pràcticament totes a Ciutat, que parlaven castellà als infants era alarmant. Era un castellà que feia rialles. Del grup de picadors que anàvem pel Born, una bona part ens recordam d'haver sentit una mare, mallorquiníssima, que parlava amb dues filles en foraster: una filla li va dir "Ay, mamá, yo encuentro que ya es hora de irnos a casa". I la mare li va respondre: "Sí, hika, ímonos, ímonos". Vos garantesc que és un cas real, freqüent en aquella època.



Molts d'amics meus, sempre en català, declaraven que "En esser pare, parlaré castellà als meus fills." Dels que encara conec, no n'hi ha hagut ni un que hagi parlat als seus infants "la llengua del Imperio", i els infants d'aquests, els han pujats en català.



Sempre he cregut que, en aquella època, el castellà tenia una aura de distinció (afavorida per la propaganda franquista) que feia que molts de pares ciutadans, com a senyal de distinció i ascensió social, els parlassen espanyol. I és molt interessant d'observar que la immigració espanyola que va començar al cap de poc (en dèiem "murcians"), va desposseir la "lengua del Imperio" de la seva aura de distinció. Segons jo, la causa no era bona, pel seu classisme, però els efectes, a la llarga, han estat bons perquè han frenat la penetració del castellà i han tornat el prestigi al català.



Valoració:1menosmas
Per Lluís, fa 6 mesos

He deixat de llegir quan ha començat a ficar-se amb la política. Molt interessant la primera part. Còpia calcada del que passa ací, a València.

Valoració:-3menosmas
Per idò sí, fa 6 mesos

El que em ve de bnou,Tià, és que de casos com aquest en coneguis molts. Jo em pensava que, tot al contrari, són molts pocs. Però, si és així, bé va. I enhorabona per haver optat per xerrrar la nostra llengua malgrat les dificultats amb què es trobàreu!

Valoració:3menosmas
Per Tià, fa 6 mesos


De casos com aquest en sé molts.



Començant per mi i els meus germans: mallorquins de soca-rel, a mon pare, i sobretot a mon pare, els pegà per parlar-nos foraster. Fou un resultat de la propaganda franquista ("Habla el castellano, la llengua del imperio", o bé "Es de cumplido caballero hablar nuestra llengua castellana"). Mon pare i ma mare varen mossegar l'ham.



De molt petits, començàrem a parlar la nostra llengua amb els amics, malgrat l'oposició de ma mare i alguns parents ("Parece mentira que ahora os dé por hablar mallorquín, con lo bonito que es el castellano...") . A tretze-catorze anys, el castellà a ca nostra ja només un record (ma mare i mon pare ja hi havien donat el coll). A una bona part dels meus amics actuals no els ocorreria mai de pensar quina és la nostra història lingüística... val a dir que no en bravejam. De vegades, entre els meus germans i jo, comentam "Que vos recordau, que de petits ens feien parlar foraster?" La sensació que tenim és que fou una cosa que no va succeir mai, com un somni, més tost un malson.



Tenim amics alemanys, marroquins, búlgars, holandesos, etc., amb els quals parlam català, un mallorquí molt pagès i genuí. Els seus infants, sense que en sapiguem cap excepció, parlen la nostra llengua. Hi ha fills i filles d'immigrats espanyols que ara són professors de català. Tenc una amiga, italiana de soca-rel, que avui dia és una bona escriptora en català, traduïda en diverses llengües.



La nostra llengua d'expressió escrita també és, sempre, el català. Els nostres infants han parlat català tots, i també els nostres néts, i en català han estat i són escolaritzats: ens fa l'efecte d'haver estat, dins els vuit segles de català a Mallorca, d'haver estat, dins la nostra nissaga, o dinastia si voleu, una mena de grop alienígena del qual nosaltres hem estat l'únic cas.



Som conscients que no tenim la batalla (perquè d'una guerra es tracta) guanyada, però sé que anam per bon camí.

Valoració:6menosmas
Per Pere, fa 6 mesos

Gràcies pel teu testimoni.

Valoració:15menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 2
Siguiente