Ho escriu un català de Lleida: La meva dona és aragonesa parla castellà, jo i el meu fill parlem català, ningú imposa cap llengua. M'agradat molt el teu escrit, felicitats i et dono les gràcies.

"Tià", jo hauria dit: "ma mare i mon pare ja hi havien TOMBAT el coll" "els infants d'aquests, els han SURATS en català."

Jo diria,que els castellà parlants no és comprensió que jo entenc és com fer-nos un favor.sinó un total respecte com nosaltres respectem les altres llengües de l´estat.

Enhorabona pel teu testimoni!

Per a "Idò sí", Companyó, M'he d'excusar de la inexactitud, greu, que he deixat anar en el meu correu precedent. Quan he parlat de defecció de la llengua a Mallorca, em referia només a Ciutat, i al l decenni dels cinquanta. A Barcelona varen sovintejar casos de gent de la zona alta que sí que varen consumar la defecció, i ben grandets que eren, els subjectes, quan es posaren a parlar català. Dins els anys seixantaVaig conèixer qualque "señorita" que es fotia dels qui no havíem traït la llengua. Cal dir que la vàrem arreglar bé: se'n va anar cara alegre i cul batut. De casos comparables, a tot Mallorca i fora Ciutat, en sé només dos. El primer va esser a Inca. Un matrimoni que, com diuen els francesos, volien petar més amunt que llur cul, varen pensar de parlar espanyol a la nina tot just nada però, poc segurss de la passa, de la qual no tenien la consciència gens neta, ho varen consultar a un parent, amic meu. Ell els va respondre: "Si no li parlau mallorquí, si li xerrau foraster, no em torneu adreçar la paraula.". La defecció no es va consumar i parlaren a la filla la llengua de tothom, que ella ha transmès a la seva descendència. La temptació de substituir-la pel foraster, però, hi havia estat. El segon cas va esser a Manacor, i sí que es va consumar (repetesc que és l'únic cas de què he tengut referència a la Part Forana). Avui dia, la nina, ja àvia, parla català i des que era molt joveneta ho ha fet així. Quan va arribar a l'adolescència i va començar a socialitzar, va esser la riota, sovint plena de mala bava, d'amigues i amics. Va mudar d'espanyol a català. No en sé d'altre cas, fora Ciutat.

Per a " Idò sí". Dins els anys cinquanta, quan la immigració espanyola encara no s'havia desfermant, la proporció de famílies, pràcticament totes a Ciutat, que parlaven castellà als infants era alarmant. Era un castellà que feia rialles. Del grup de picadors que anàvem pel Born, una bona part ens recordam d'haver sentit una mare, mallorquiníssima, que parlava amb dues filles en foraster: una filla li va dir "Ay, mamá, yo encuentro que ya es hora de irnos a casa". I la mare li va respondre: "Sí, hika, ímonos, ímonos". Vos garantesc que és un cas real, freqüent en aquella època. Molts d'amics meus, sempre en català, declaraven que "En esser pare, parlaré castellà als meus fills." Dels que encara conec, no n'hi ha hagut ni un que hagi parlat als seus infants "la llengua del Imperio", i els infants d'aquests, els han pujats en català. Sempre he cregut que, en aquella època, el castellà tenia una aura de distinció (afavorida per la propaganda franquista) que feia que molts de pares ciutadans, com a senyal de distinció i ascensió social, els parlassen espanyol. I és molt interessant d'observar que la immigració espanyola que va començar al cap de poc (en dèiem "murcians"), va desposseir la "lengua del Imperio" de la seva aura de distinció. Segons jo, la causa no era bona, pel seu classisme, però els efectes, a la llarga, han estat bons perquè han frenat la penetració del castellà i han tornat el prestigi al català.

He deixat de llegir quan ha començat a ficar-se amb la política. Molt interessant la primera part. Còpia calcada del que passa ací, a València.

El que em ve de bnou,Tià, és que de casos com aquest en coneguis molts. Jo em pensava que, tot al contrari, són molts pocs. Però, si és així, bé va. I enhorabona per haver optat per xerrrar la nostra llengua malgrat les dificultats amb què es trobàreu!

De casos com aquest en sé molts. Començant per mi i els meus germans: mallorquins de soca-rel, a mon pare, i sobretot a mon pare, els pegà per parlar-nos foraster. Fou un resultat de la propaganda franquista ("Habla el castellano, la llengua del imperio", o bé "Es de cumplido caballero hablar nuestra llengua castellana"). Mon pare i ma mare varen mossegar l'ham. De molt petits, començàrem a parlar la nostra llengua amb els amics, malgrat l'oposició de ma mare i alguns parents ("Parece mentira que ahora os dé por hablar mallorquín, con lo bonito que es el castellano...") . A tretze-catorze anys, el castellà a ca nostra ja només un record (ma mare i mon pare ja hi havien donat el coll). A una bona part dels meus amics actuals no els ocorreria mai de pensar quina és la nostra història lingüística... val a dir que no en bravejam. De vegades, entre els meus germans i jo, comentam "Que vos recordau, que de petits ens feien parlar foraster?" La sensació que tenim és que fou una cosa que no va succeir mai, com un somni, més tost un malson. Tenim amics alemanys, marroquins, búlgars, holandesos, etc., amb els quals parlam català, un mallorquí molt pagès i genuí. Els seus infants, sense que en sapiguem cap excepció, parlen la nostra llengua. Hi ha fills i filles d'immigrats espanyols que ara són professors de català. Tenc una amiga, italiana de soca-rel, que avui dia és una bona escriptora en català, traduïda en diverses llengües. La nostra llengua d'expressió escrita també és, sempre, el català. Els nostres infants han parlat català tots, i també els nostres néts, i en català han estat i són escolaritzats: ens fa l'efecte d'haver estat, dins els vuit segles de català a Mallorca, d'haver estat, dins la nostra nissaga, o dinastia si voleu, una mena de grop alienígena del qual nosaltres hem estat l'únic cas. Som conscients que no tenim la batalla (perquè d'una guerra es tracta) guanyada, però sé que anam per bon camí.

Gràcies pel teu testimoni.