Iasser Arafat fou el rostre del nacionalisme palestí, però fracassà tant en la guerra com en la pau a l'hora d'assolir el seu somni d'establir un Estat independent per al seu poble. La majoria dels palestins estimà el president de l'Autoritat Palestina, de 75 anys, i el considerà un símbol nacionalista en la lluita per aconseguir un estat independent. Tanmateix, molts israelians veien Arafat com «la cara del terror». Pels seus simpatitzants, Arafat era com l'au fènix del Pròxim Orient per la seva resistència en enfrontar les adversitats i per la seva lluita tenaç a favor dels drets del poble palestí, primer a l'exili i després durant dècades a Cisjordània, on tenia la seva caserna general.
Arafat sobrevisqué a intents d'assassinat, a un accident d'aviació, a l'aïllament imposat per Israel i a derrotes militars contra forces israelianes i àrabs en nacions on les guerrilles de l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP) deixaren de ser benvingudes. Pels seus detractors, Arafat fou un individu calculador que «mai no va perdre l'oportunitat d'aprofitar una oportunitat». Primer fou un heroi guerriller en gran part del Pròxim Orient. Posteriorment, l'elogiaren com un líder mundial de la pau, però Arafat acabà els seus dies amb poc poder, confinat per l'Exèrcit israelià a la seva deteriorada caserna general a Cisjordània i desafiat per grups islàmics i altres que l'acusaren de corrupció.
Tanmateix, guanyà el 1994 el premi Nobel de la Pau amb els líders israelians Isaac Rabin i Shimon Peres pels acords interins de pau que firmà el 1993 amb Israel a la Casa Blanca. Tot i això, Tel Aviv i Washington l'acusaren de fomentar la violència i el declararen una figura irrellevant. Israel destruí la seva caserna general a Gaza i gran part del seu complex presidencial a Cisjordània, on el mantingueren confinat durant més de dos anys i mig. Arafat sempre negà les acusacions que instigava la violència, però prometé que continuaria endavant amb la seva lluita per aconseguir un estat palestí malgrat les amenaces israelianes.
Arafat nasqué el 24 d'agost de 1929 amb el nom de Mohammed Abdel- \132 Raouf Arafat al-Qudwa al-Husseini, en el si d'una família de comerciants. Alguns biògrafs diuen que nasqué al Caire, però el mateix Arafat digué que havia nascut a Jerusalem. Durant molt temps romangué fadrí, ja que solia dir que estava casat amb la causa del poble palestí. El 1992 sorprengué a molts quan es casà amb Suha Tawil, una cristiana palestina que tenia la meitat de la seva edat i amb la qual tingué la seva filla Zahwa el 1995. El líder palestí, calb i de baixa estatura, amb barba incipient i un rostre emmarcat pel seu mocador de quadres blancs i negres, no donava la imatge del guerriller malgrat haver usat un uniforme militar verd olivera i una pistola a la cintura durant molt temps.
Encara que per molts va ser un heroi i un símbol de la lluita pel dret a l'autodeterminació, Arafat va ser vist com el rostre del braç armat del poble palestí durant 30 anys. Arafat es mantingué com el líder de l'OAP fins que l'expulsaren violentament de Jordània el 1970 i del Líban el 1982 després de la invasió israeliana. La seva transformació de guerriller a amant de la pau li permeté la tornada a la franja de Gaza el juliol de 1994. Tanmateix, malgrat els seus triomfs com a líder, pel poble palestí ell sempre va ser Abu Ammar -el seu nom de guerra-.La seva imatge va adquirir nova empenta el 1993, quan el món el veié estrenyent la mà de Rabin a la Casa Blanca per segellar els acords de pau d'Oslo. Aquets acords atorgaren als palestins per primera vegada cert grau d'autodeterminació. També legitimitzaren Arafat a escala internacional, a canvi del seu reconeixement de l'Estat jueu i de renunciar a la violència. Arafat prometé morir lluitant si les forces israelianes tractaven de treure'l de Cisjordània. «Morir com màrtir?», digué en una ocasió. «Clar. Hi ha algú a Palestina que no somiï amb el martiri?».
