Tothom sap que és millor sumar que haver de triar una de les dues opcions del títol d'aquest article. Em referesc a dos casos possibles: el de les persones que després d'haver obtingut un o uns quants títols, per exemple, les dones que per dedicar-se a la criança dels seus fills (això mai no hauria d'haver succeït, però segueix passant) abandonen el treball per al qual s'han preparat, i deixen passar uns quants anys fins que hi tornen. L'altre cas és el de la persona que desenvolupa una tasca per a la qual no té cap títol, però que per diverses circumstàncies ha estat realitzant i que el pas dels anys li ha suposat un perfecte domini del seu treball.

A vegades, es necessita justificar que les persones contractades tenen la titulació corresponent, i això suposa un obstacle, que si avui es pot resoldre a través de l'acreditació, després de la preparació corresponent, implica un avantatge considerable. Des d'un punt de vista legal sembla que és millor o més just tenir la titulació que no tenir-la, ja que en aquest cas es podria parlar d'intrusisme, però en realitat sol estar més preparada la persona que, sense títol, ha demostrat que sabia desenvolupar el seu treball, sempre depèn del tipus d'aquest, que la que tenia la titulació corresponent i en un moment determinat es posa a fer feina.

Si han passat uns quants anys, pot ser no tengui ni idea de la tasca que ha de desenvolupar. Un altre cas és el de les persones, generalment dedicades a l'ensenyament, que s'han tret la titulació obligatòria de català, però que no l'han practicat, perquè han seguit fent les classes en castellà i utilitzant aquest idioma com a llengua vehicular. Moltes són les que cauen en el que s'ha anomenat analfabetisme de recaiguda, que només una bona praxis i un nou reciclatge poden solucionar.