L’Argentina ha estat un d’aquells redols que sempre he considerat com a preferents a l’hora de planificar una temporada de desconnexió. I és que la sensualitat que desperta aquest país no esdevé casual. Si més no, sempre he estat del parer que l’Argentina es projecta més enllà dels tangos de souvenir, dels paratges pamperos o de les elàstiques maradonianes; de fet, és un d’aquells indrets a on un no va tant a badocar estètiques com a absorbir vivències.
La mística es teixeix a partir de minúcies que acaben per ser rellevants. Una d’elles ve de la mà de les arxiconegudes com a Madres de la Plaza de Mayo, les quals segueixen rememorant amb una ferma tenacitat una història que tothom coneix emperò que gairebé ja ningú no escolta. Així, el relat d’aquest col·lectiu sempre ha estat tenyit per una certa controvèrsia; no debades, les discrepàncies arribaren a entrar dins la pròpia associació quan, a mitjan anys vuitanta, hi aparegueren els primers símptomes que anunciaven l’escissió de les pròpies víctimes. Res nou. O no els sona, a vostès, qualque associació versemblant a on, en lloc de llepar-se les ferides, no deixen de fer-se’n de noves?
Malauradament, aquest no és un fet exòtic; és més, començam a habituar-nos a veure polítics que fan del dolor un negoci, tot dividint familiars ferits per la pèrdua de gents que, en definitiva, moriren per una mateixa causa. De ben segur, més d’una de les víctimes de la cruel dictadura argentina coincidiria amb la senyora Victoria Londa –una de les nétes afectades– quan en una entrevista posà sobre la taula la màxima maquiavèl·lica que planteja si el què justifica realment el com. Seria qüestió de mirar-s’ho.
