Entenc que hi ha multitud de motius per criticar en Pedro Sánchez. I les darreres setmanes les notícies al respecte són brutals. No seré jo qui el defensi. El que em sorprèn és que algunes d’aquestes crítiques són, com a mínim, curioses. Així, hi ha una crítica que ve a sostenir que Sánchez s’ha carregat Espanya, que ha romput Espanya, que les seves contínues cessions als nacionalistes han provocat que Espanya com a projecte polític s’hagi volatilitzat. Davant aquest arguments un es demana: s’ha trencat Espanya i jo no m’he assabentat? Mira si estic entabanat que m’ha passat per alt una cosa tan rellevant?
Es pot o no estar d’acord amb l’indult o amb l’amnistia als presos del procés independentista català, ara bé, dir que això ha romput l’estat de dret i Espanya és una exageració tan desmesurada que resulta impressionant que tanta gent l’assumeixi com a certa quan és evident el contrari. Perquè és obvi que Espanya no s’ha romput. Que a alguns els hi agradaria que s’hagués romput, és cert. Que alguns d’aquests són socis de la majoria Sánchez, també és cert. Ara bé, una cosa són els desitjos i una altra és la realitat. I de fet la realitat diu que la tensió i pulsió secessionista a Catalunya amb Sánchez ha minvat de forma notòria.
Es pot entendre perfectament que alguns critiquin que és un greuge comparatiu i una manera d’actuar arbitrària que alguns territoris obtinguin unes inversions o unes competències a canvi del suport parlamentari dels partits que els representen. Ara bé, en realitat, aquest ha estat el funcionament del sistema des de 1978 per vàries raons. En primer lloc, perquè n’hi ha uns que volen inversions i competències i n’hi ha uns altres que sovint sembla que més que voler inversions i competències el que volen és no ser manco que el veïnat. En segon lloc, perquè el procés autonòmic no és simètric sinó que és asimètric perquè ve definit pel principi de disponibilitat. En tercer lloc perquè l’Estat no ha practicat precisament una política equitativa, objectiva i transparent. Quan Aznar al pacte del Majestic va transferir el trànsit a Catalunya va rompre Espanya?
De tot plegat alguns dedueixen un altre argument per atacar Sánchez: ha romput la igualtat entre espanyols. La manipulació del concepte igualtat com del concepte llibertat, per segons qui, donaria per una monografia. Quan es va indultar, perdonar i mirar cap un altre costat en relació als perpetradors del cop d’estat del 23-F no es va rompre la igualtat i l’estat de dret? Quan es dicten amnisties fiscals i urbanístiques no es romp la igualtat? Quan uns ciutadans per viure a un territori insular tenen un sobrecosts no es romp la igualtat? Un model de finançament per Catalunya romp la igualtat: què ens volen dir que Euskadi i Navarra per ells ja no són Espanya?
Sovint es diu que perquè una determinada consigna funcioni ha de ser versemblant perquè si és inversemblant, si és massa clar que és pura elucubració o fantasia sense cap consistència fàctica, aleshores, serà contraproduent. El sentit comú ratifica aquesta idea de la versemblança. El problema és que la política de l’emotivitat no es mou en aquests paràmetres racionals i de sensatesa sinó en un altre ordre de magnitud on la gent pot creure que Sánchez ha romput Espanya en una dimensió subconscient. Encara que de manera conscient ningú diria seriosament que Espanya s’ha romput i que ja no existeix tal com era abans de la presidència de Sánchez; en el món subconscient són molts, i no només els de la brunete mediàtica, que han interioritzat el que per ells és un malson. Potser seria bo retornar les coses a unes dimensions més terrenals.
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Los privilegios de Cataluña y el País Vasco