Joan Vicenç Lillo

Una espècie inadaptada

El funcionament dinàmic dels hàbitats naturals és essencialment de col·laboració i simbiosi | Foto: J.V.L.

Joan Vicenç Lillo30/06/25 15:54

Un dia, de fa molts anys, de finals dels anys setanta del segle passat, vaig escoltar una classe del professor de filosofia Albert Saoner. Només record, de manera molt poc definida, que tractàrem el tema de la superpoblació humana, de com fer cabre cada vegada més gent en l'espai cada vegada més reduït en què queden les nostres urbs, el nostre territori. No és només que aquesta sigui una de les grans preocupacions dels temps actuals, sinó que hom diria que davant l'emergència d'aquest problema, de l'accés a un habitatge per viure, s'ha deixat de pensar, de tenir en compte altres urgències tant o més importants i potser fins i tot més difícils de resoldre. No em referesc tan sols a l'esgotament d'un recurs tan bàsic per viure com és l'aigua, o al factor del canvi climàtic amb episodis meteorològics cada vegada més extrems, a la pèrdua accelerada de biodiversitat i hàbitats de tot el nostre entorn, sinó a la pròpia organització social, política i cultural que més necessitam.

Sembla que la funció dels boscos, per exemple, hagi de ser una pura imatge pintoresca de paisatge verd o un espai d'oci on poder passejar, fer itineraris o córrer. Sovint els arbres no ens deixen veure el bosc, o el miram de lluny, o en ser-hi només ho feim de passada, com un repte de sortir i arribar a la meta, sovint cap baix o amb escasses aturades per estendre la vista. Si hom aprèn a ser un poc més observador, un poc més naturalista, un poc més reflexiu, s'adonarà ben aviat que la natura, el funcionament dinàmic dels hàbitats és essencialment de col·laboració i simbiosi. Sovint una gran majoria de gent pensa el contrari, que és competència, violència, crueltat: massa pel·lícules xereques amb animals, massa documentals de felins i depredadors... i no és així. Cada element té la seva funció creada precisament per fer funcionar dinàmicament, pura vida, tot l'organisme, tot el sistema, l'ecosistema.

Després de milions d'anys, potser ja és hora d'entendre que la única espècie que no s'ha sabut adaptar a aquest planeta és la nostra. I no només en relació a l'entorn, que al cap i a la fi ens sustenta, sinó en la relació entre nosaltres mateixos, amb el funcionament i organització de la població humana, de com fer habitables les polis per a tothom amb sa i natural dinamisme, col·laboració i simbiosi.