Una espècie inadaptada

Sembla que la funció dels boscos, per exemple, hagi de ser una pura imatge pintoresca de paisatge verd o un espai d'oci on poder passejar, fer itineraris o córrer. Sovint els arbres no ens deixen veure el bosc, o el miram de lluny, o en ser-hi només ho feim de passada, com un repte de sortir i arribar a la meta, sovint cap baix o amb escasses aturades per estendre la vista. Si hom aprèn a ser un poc més observador, un poc més naturalista, un poc més reflexiu, s'adonarà ben aviat que la natura, el funcionament dinàmic dels hàbitats és essencialment de col·laboració i simbiosi. Sovint una gran majoria de gent pensa el contrari, que és competència, violència, crueltat: massa pel·lícules xereques amb animals, massa documentals de felins i depredadors... i no és així. Cada element té la seva funció creada precisament per fer funcionar dinàmicament, pura vida, tot l'organisme, tot el sistema, l'ecosistema.

Després de milions d'anys, potser ja és hora d'entendre que la única espècie que no s'ha sabut adaptar a aquest planeta és la nostra. I no només en relació a l'entorn, que al cap i a la fi ens sustenta, sinó en la relació entre nosaltres mateixos, amb el funcionament i organització de la població humana, de com fer habitables les polis per a tothom amb sa i natural dinamisme, col·laboració i simbiosi.