La violència que no s’atura

La violència masclista ha mort vint (!) dones en aquests primers mesos de l’any a l’Estat espanyol. Vint segons les dades oficials, el proppassat vint-i-cinc foren quatre el mateix dia. Quaranta-sis segons el recompte de www.feminicido.net perquè inclou assassinats de dones que no entren al còmput del ministerio.

Les violències masclistes, en les seves múltiples formes d’expressió, no s’atura en aquesta època de l’any, l’estiu, amb vacances, amb convivència familiar, amb calorades, sol haver-hi més casos que en un altre mes de l’any.

Ho hem repetit molt, ho hem explicat mil i una vegades, el patriarcat entén les relacions humanes com a domini d’un i submissió de l’altra, la dona. La falsa superioritat del qui domina li és causada per haver rebut una educació que s’ha transmès durant segles, a quasi totes les cultures i religions, que diu que els homes són més que les dones, que aquestes han de dedicar-se a les cures dels marits, pares, germans, dels infants. Que les dones són més «sensibles», més «febles», que han de ser ateses pels homes, aviciades, en una paraula han de ser «femenines», que com sabeu no és sinònim de feministes.

Aquesta manera de pensar motiva unes relacions afectives-sexuals basades en el domini, en la imposició. No en el respecte, en el consentiment, en el fet de parlar-ne i experimentar junts.

Aquesta creença és la base de les barbaritats que es cometen en nom de les «tradicions» com per exemple l’ablació del clítoris a les nines, o en nom dels «llibres sagrats» com els talibans a un estat afganès que prohibeix l’escolarització de les nines i al·lotes, que no permet la música, ni les manifestacions artístiques. En nom de «creences ancestrals» es manté una divisió social basada en les castes, com a l’Índia, que condemna dones i nines a un futur marcat des del naixement. I segur que penseu amb més i més exemples.

El patriarcat duu implícit la violència, perquè la imposició és forçar i no respectar, és obligar i no escoltar, és una manera d’entendre l’afecte, l’estimació, l’amor, només des d’un mateix sense tenir present l’altra.

La violència que no s’atura és ben present en la nostra societat, en les relacions entre estats, i aquelles persones que creiem en la coexistència pacífica -un terme del segle passat, en un món multilateral, sense imperialismes que dominin sobre pobles i estats lliures, volem treballar col·lectivament per capgirar aquesta realitat.

Volem transmetre que és possible una altra societat, que cal fer el contrari als dirigents de l’OTAN i dissoldre aquesta aliança bèl·lica, com es va fer amb el Pacte de Varsòvia quan ja no hi havia dos blocs. Que les aliances entre estats han de ser per promoure la pau, el coneixement entre pobles, el respecte a les decisions preses democràticament.

Volem treballar col·lectivament amb altres pobles, amb altres moviments, amb el convenciment que és imprescindible fer passes per erradicar el patriarcat, passes de gegants no de formigues, perquè la unió ens fa més fortes, aconseguim més entusiasme, més il·lusió en la feina de totes.

Perquè volem poder dir, la violència ja no domina les relacions humanes o entre els estats, la convivència es basa en el respecte, que ens fa més lliures, més felices!