ILP per erradicar les pensions de pobresa

En el comunicat que vam fer públic, s'explica que la ILP que es presentarà té com a objectiu que totes les persones (empadronades i amb residència efectiva a les Illes Balears) majors de 60 anys que cobrin una pensió de jubilació o de viduïtat, i les titulars de qualsevol edat d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta per davall del Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin de la Comunitat Autònoma, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, un complement de caràcter Social fins al salari mínim interprofessional. Altrament dit, es pretén erradicar les pensions de pobresa. I fer-ho ja! Tot i que sigui transitòriament, fins que l'Estat espanyol compleixi amb les seves obligacions amb la població pensionista pobre d'arreu del Regne d'Espanya.

És una qüestió de justícia, i, alhora, d'exercici de la capacitat d'autogovern. S'escau recordar que l'article 16 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s’haurà de centrar prioritàriament, entre altres àmbits, en «la protecció i l'atenció integral de les persones majors per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual».

Temps tindrem per explicar amb tot els ets i uts aquesta ILP. Ara, només tres reflexions, obligatòriament, generals: Igualar la quantia de les pensions de pobresa al SMI no és un caprici. Recordem que les quanties inicials de les pensions per jubilació, invalidesa, i viduïtat tenen una relació directa amb el salari cobrat mentre està laboralment activa la persona titular de la pensió, o , en el cas de viduïtat, el seu cònjuge. Si el SMI és un mínim en el «mercat laboral», ho ha de ser també en el sistema de pensions públiques.

La segona d'aquestes reflexions té a veure amb el concepte de «vida digna». Ras i curt: Una pensió -igual que un salari- digne és un nivell d'ingrés monetari que proporciona a les persones pensionistes (no a les unitats de convivència) un nivell de vida decent. Això inclou poder cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació, l'habitatge, l'atenció mèdica i de cures, la cultura, l'oci, el transport, i la roba. I, si és possible, practicar el sa i saludable costum econòmic d'estalviar un poc. Val a dir que aquesta concepció de «vida digna» no és cosa de radicals marxistes revolucionaris. L’avalen, fins i tot, els entorns del «neoliberalisme progre».

L'última però, sens dubte, més important d'aquestes reflexions d'urgència: La ILP «pel dret de la gent gran a tenir una vida digna» posarà al Parlament de les Illes Balears davant el repte de parlamentar de les coses que interessen a la gent humil d'aquesta terra. No és poca cosa!