Des d'un turó

He viscut gairebé tota la meva vida al mateix poble, com molts dels meus veïnats, a pesar de tot. Vull dir que avui pels carrers hi veig més gent que no conec que conec. Per la meva afició naturalista, excursionista, trescadora, recol·lectora, exploradora... com també ho eren molts de la meva ja vella generació, he pujat a gairebé tots els pujols, turons, tossals, serres, serralades, pics, puigs, cims, muntanyes i muntanyoles... al voltant del meu poble. Per tant he gaudit de la seva perspectiva des dels vuit vents del món. He tengut la sort de poder obtenir aquestes visions des de ben petit, entre altres raons perquè molts d'aquests turons que envolten el poble eren un espai obert, no tancat i ben tancat com ara. La major part de la gent d'Alaró, per exemple, sí que coneix la vista del seu poble, retallada no obstant pel puig de sa Comuna, des del Castell d'Alaró. A canvi però la pot estendre gairebé sencera per el Pla de Mallorca, sud i llevant de l'illa o gran part de la Serra de Tramuntana. Són pocs però que hagin pujat a sa rota des Cabo, Picó Gros, Son Guitard, Sa Boal, Son Penyaflor, Bellveure, son Grau, s'Alcadena... per gaudir de vistes diferents del seu poble.

És per això que és de plànyer que els infants, adolescents i joves de les darreres generacions no hagin pogut conèixer les mirades i visions des dels diferents turons i muntanyes que envolten el seu poble, perquè si un temps aquests espais geogràfics eren espais oberts, on hi predominava una activitat agrícola o forestal, que no impedia el pas de la gent, avui són simples espais residencials tancats, purament privats on potser fins i tot perillós creuar certes tanques o barreres.

Si hom té aquell tarannà tranquil de saber estar tot sol i tan sols mirar, observar, buidar-se cap a la llunyania, llavors el paisatge entra dins seu i d'una manera o altra hi resta per sempre. I això és bo i fins i tot necessari al llarg de la nostra llarga o curta vida. La pèrdua, l'absència d'aquestes visions del poble, del paisatge que l'envolta, és una mancança alhora per sí mateixa i per sí mateix, no pot enriquir l'ànima personal i col·lectiva de la comunitat humana que hi habita i, per tant, no ens pot fer millors persones, millor poble.