No hi ha res en la nostra vida que ens aporti una millor sensació que el benestar, paraula que era anomenada com a euestó a l'antiga Grècia. El sentiment de benestar és quasi tan particular com allò que podem pensar, l’experiència subjectiva, però es desmarca d'aquesta perquè el benestar es pot compartir i sentir amb l’altre. Hi ha distintes «manifestacions» del fet de compartir i sentir el benestar amb l'altre i totes aquestes manifestacions es redueixen al «gust».
El gust per alguna cosa és l'eix comú entre els diferents individus, independentment de les línies que puguin delimitar una diferència entre l'un i l'altre (tals com el color de pell, el llenguatge emprat, la procedència d'un hàbitat de significat...). El gust pel lloc on vius t'uneix a una comunitat; el gust per un equip esportiu t'uneix a l'afició d’aquell equip; el gust per un tema t'uneix a aquell sector del món que sent plaer de xerrar sobre aquell tema. El gust compartit és un dels sentiments més bells que hi existeixen, per què no hi ha cap bé més terapèutic que aquell que es comparteix amb qualque amistat, tal com ja advertia Epicur.
Un dels gustos que més es gaudeixen és el gust que se sent derivat d'escoltar la música que t'encanta, en el sentit etimològic de ser música per les teves orelles, que entra en tu i activa tots els aspectes de la teva ànima. El gust musical no és només el gust més terapèutic, és el gust que més tensa el límit entre la personalitat que mostrem i la persona que som. A més a més, és quasi impossible falsejar-lo, d’aquí que el relacioni amb la genuïnitat I la versemblança. És difícil escoltar música que no t’agradi sense expressar, ni que sigui subtilment, el teu disgust; al revés del que succeeix amb la música que sí que t’agrada, que t'incita a moure's o a cantar, d'entre altres coses.
Fora dubtes, la música interpel·la l'ànima, no debades Nietzsche digué a El crepuscle dels ídols que «Fora música, la vida seria un error» i també digué a Més enllà del bé i del mal que «En la música les passions es gaudeixen a si mateix». D’aquesta manera, es reflecteix la importància que suposa la música per a l'existència humana, donat que serveix per a moltíssimes coses, però serveix sobretot per sentir-se identificat i expressat amb ella. Identificat perquè aquell que estima escoltar la música escolta allò que li suscita sentiments, allò que representa en grau més alt els seu endins. En canvi, l’expressió esdevé perquè aquell artista que fa la cançó origina un missatge i un estat amb el qual després l’oient se sent identificat, aquest fet succeeix sobretot quan xerrem de cançons realitzades amb el sentiment; a més a més, l’oient pot emprar tota una cançó com l’expressió d’un sentiment que no és capaç de transmetre de manera directa, però que és perfectament expressat amb la cançó. Per si hi ha dubte, les cançons que estan constituïdes únicament per la melodia també són capaços de transmetre un missatge i de propiciar una identificació en l’oient, interpel·la a l’oient originant sentiments i, fins i tot, evocant records de successos passats o de moments que s’han viscut amb aquella cançó en concret, igual que pot succeir amb la música vocal.
Aleshores, què és compartir gust musical i com així és el bé més terapèutic, tal com he referenciat al principi? Compartir un gust musical, des de l’òptica que he intentat explicitar, és compartir uns sentiments, és compartir unes passions que sembla que viuen quasi per si mateixes i que són reforçades i estimulades per les melodies de les cançons. Compartir el gust musical implica quasi un enteniment i identificació instantani, ja no només amb la cançó que s’escolta sinó amb el congènere que comparteix el gust en concret.
Ja des de temps immemorials podem gaudir de la música, donat que ja hi ha datats instruments antiquíssims com la «flauta de Divje babe» i les «flautes de Hohle Fels» però també hi ha representacions egipcies, sumèries i gregues que referencien a la utilització de la música ja en tota mena de rituals. Llavors, la música més que ser un conjunt de sons que pot estar articulat o no amb paraules, és una manifestació i pintura de multiplicitat de sentiments i emocions que representen un ideari compartit amb cert sector de la comunitat, si no és que el representa completament. Aquest fet succeeix al nivell de què observant el gust musical que té un sector o un poble pots concebre i determinar de manera inductiva el com serà la persona. Igualment, això no és massa determinant perquè hi ha moltíssims de factors que hi influeixen a l'hora de què una música t'interpel·li. N'hi ha qualcuns que li donen més valor al ritme, altres que li donen més valor a la lletra, altres posen l'atenció en la instrumentació o altres valoren més la melodia. En conseqüència, es deriva que el gust és completament subjectiu; és universalment subjectiu perquè, al cap i a la fi, el gust per una música és precisament sentir un sentiment de bellesa per un so que t'interpel·la a l'ànima i et causa qualque tipus d'euestó. A aquest sentiment que he descrit, Kant l'anomena el «sentiment del bell». Aquest sentiment és d’aquesta manera perquè les nostres facultats entren en un «lliure joc» on ni l'enteniment imposa cap mena de concepte ni la imaginació es concreta en qualque objecte del món. Simplement, succeeix que ambdues facultats se senten en llibertat i en lloc de pretendre conèixer alguna cosa (tal com solen fer en la ordinariesa) simplement gaudeixen de la forma, com si estiguessin jugant i gaudint de forma desinteressada, d'aquí l'expressió.
Kant empra el concepte per parlar sobre la fascinació d'observar coses belles (com la posta de sol, les flors o algunes obres d'altre); però he vist adient aplicar-ho a la música, perquè trobo que il·lustra allò que sentim mitjançant la música. La música mai cerquem escoltar-la per qualque finalitat, sinó que ho fem per simplement escoltar-la i apreciar-la. Encara que s'estigui perdent a poc a poc el valor de la música amb la constant banalització que estan suposant qualcuns gèneres que ja no transmeten un missatge, sinó que simplement fan rimes que arriben a ser obscenes en algunes ocasions o ni tan sols transmeten un missatge, encara que d'igual manera crea alguna cosa en algun sector d'oients. Aquest fet m'afligeix a la vegada que em sembla preciós. M'afligeix perquè les noves generacions obliden peces d'art anteriors com la música clàssica, el jazz o el rock estil Freddie Mercury. D’aquest fet es deriva que cançons de reggaeton o de trap d’avui en dia no siguin enteses per gent major, donat que no transmeten per res del món qualque cosa tan vertadera com sí que ho feien les esmentades. Però és preciós perquè mostra el dinamisme que pertany a la música i la simultània evolució a la qual està sotmesa, com també el mateix ésser humà.
Així, la música és un mitjà per arribar a un sentiment d’euestó, essent d’aquesta manera un mitjà completament terapèutic. És universalment subjectiva, perquè cada individu té o no té certs sentiments amb la música; els quals poder compartir-los amb qualcú resulta incalculablement satisfactori, a causa de la immensitat de gustos que hi ha i propiciar una identificació automàtica amb l’altre, igual que succeïa en els rituals a l’antiguitat. Us proposo, com experiència de bellesa, que quan vulgueu escoltar música i apreciar-la (a més de confirmar que us agrada realment una cançó) simplement us poseu la música i us tombeu, realitzant d'aquesta manera una escolta totalment activa i que propicia el màxim sentiment de bellesa i euestó possible.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.