«Com has sabut que xerr mallorquí?»

Mentre esperava dret vaig veure que xerrava en la nostra llengua amb altres clients, però, la veritat, no em va estranyar gens ni mica la seva actitud lingüística inicial perquè jo no era una cara coneguda d’aquell redol. Ara com ara, que se’ns adrecin en castellà a Mallorca, és el pa nostre de cada dia. Quan em va atendre, li vaig demanar un cafè amb llet i dues torrades amb tomàtiga. I aquí va ser quan em va dir: «Com has sabut que xerr mallorquí?» Vaig fer mitja rialla que, pel que es veu, va contagiar la cambrera, que també va riure. I vaig pensar, quin privilegi que t’atenguin en «mallorquí»!

Pensau la situació des d’un altre punt de vista. Anau a Madrid, xerrau en castellà en un bar i què pensaríeu si la cambrera contestàs: «¿Cómo sabías que hablo español?» Seria la resposta més estúpida del món. És evident que això és així, perquè a les societats normals hi ha una llengua de cohesió, independentment de les desenes de llengües que parlin els seus habitants procedents d’altres cultures. En el cas de Mallorca, és el fruit que collim després de tants de menyspreus i intents d’arraconar-la per part d’aquells que no creuen ni en la diversitat ni en el valor intrínsec de les llengües.

En un establiment de Marratxí, a la zona més poc catalanoparlant del municipi, una dependenta només es dirigeix en «mallorquí» a les persones majors (no totes, però són restes d’un món catalanoparlant en vies d’extinció) i d’altres que té fitxades si ets client habitual. Però si no ets d’aquell grup, la dependenta se’t dirigirà i respondrà en castellà de manera automàtica, encara que tot el temps t’hagis mantengut en català. Fins i tot, darrerament és fàcil trobar centres educatius que no fan cas ni dels seus projectes lingüístics.

Tot plegat, aquests casos aparentment anecdòtics són una mostra més dels centenars de situacions quotidianes que demostren que estam en vies d’extinció. Però la lluita, evidentment, no està perduda. Fer del català la llengua normal als territoris on és pròpia, no és cap atac a la resta de llengües ni cap falta de respecte com ens entaferren alguns sectors que només pensen a extingir-la.

Sortir al carrer aquest dissabte per la Diada de la Llengua és un deure moral amb la nostra cultura i el nostre poble. Hi serem, com cada any, perquè no s’apagui mai la nostra flama.