Què va fer Mazón el dia de la dana

Primer, dinar a un reservat d’El Ventorro amb Maribel Vilaplana de 14:57 a 18:03. Mentre València començava a negar-se, ell gaudí de tres horetes parlant de manera distesa amb la periodista. A més de l’oferta de dirigir À Punt, la televisió autonòmica valenciana, també conversaren d’altres aspectes mundans, fins i tot l’honorable es va permetre fer alguns acudits amb el seu impagable sentit de l’humor. Pepe Carvalho y Salvo Montalbano ens han especificat de manera minuciosa els detalls de la conversa, però, excepte dir que Mazón no mostrà inquietud en cap moment per l’emergència, ometre’m els detalls. Això sí, el pantagruèlic dinar va incloure una ampolla de vi pujada de preu i més d’una copa de sobretaula. Tot i que per prudència no aclarirem quantes. Cal dir que, després de rebutjar una trucada del plom de la consellera Pradas, a les 17:37 no hi haver més remei que contactar amb ella durant dos tediosos minuts. Que si Cecopi, que si embassament de la Forata, que si l’Aemet... Bé, bajanades sense gaire importància. Llavors, encara mitja horeta més d’esplai amb la Villaplana i alguna fanfarronada típica dels qui pateixen la síndrome de Pinotxo. I rialles, moltes rialles.

Després, amb cotxe oficial, cap a Casa Luci. Durant el trajecte ni més ni menys que tres trucades de la consellera Pradas a les 18.16, 18:25 i a les 18:30. Què pesada. Com que estava dins el cotxe oficial ni Tom Ripley ens ha pogut desvetllar el caràcter de les converses, però sí que en total no parlaren més de vuit minuts. Mazón sembla que no tenia massa interès en les explicacions de la consellera sobre la situació d’emergència que s’estava vivint a la Comunitat que presideix. Tenia altres coses al cap. En arribar al seu destí, des de les 18:35 a les 19:40, el president, després d’un dia molt estressant, es dedicà a relaxar-se. Podríem ser més precisos, perquè tenim l’informe del pare Brown, però deixarem a la imaginació del lector el que va ocórrer en l’hora i deu minuts que l’honorable va estar incomunicat. De fet, no va poder (ni voler) atendre les trucades de la consellera Pradas de les 19.10 i les 19:36, ni cap altra.

A les 19:43, després de gairebé cinc hores de dedicació a coses diguem-ne una mica personals, a la fi ja estava operatiu i al servei total de la Comunitat. Ara sí, després que els vapors etílics s’esvaïssin, al cent per cent implicat amb la catàstrofe. Catàstrofe, de la qual ningú l’havia avisat. Pedro Sánchez va tenir la barra de no trucar-li des de la Índia, tot i saber perfectament el que passaria. És vergonyós haver de sentir els «rojos» i els «separatistas» dient que no va estar a l’alçada de la seva responsabilitat. I més encara que el critiquin ignominiosament per no ser al lloc que pertocava i, a sobre, estar incomunicat. Incomunicat? Però si parlà amb Pradas a les 19.43 (pràcticament de seguida que marxà de casa Luci per anar cap a la reunió del CECOPI a l’Eliana) i, a partir d’aquell precís instant, va demostrar una gran preocupació per tot el que esdevenia. I llavors, encara més a les 20:10, hora en la qual donà permís a la consellera per enviar l’ES-Alert (20:11). Més diligència i efectivitat, impossible.

A pesar de les execrables crítiques, l’honorable Mazón, va arribar per fi, després d’ímprobes esforços, a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat a les 20:28. Que fes acte de presència quan les conseqüències de les inundacions eren ja irreversibles i havien mort 224 persones sols és rellevant per als seus detractors. El PP i Vox, en canvi, celebren que la seva actuació fos impecable.

Fins aquí la cronologia dels fets ocults com l’altra cara de la lluna. La resta és de domini públic.

Si Orson Welles, inspirat per H.G. Wells, va emetre per ràdio la invasió dels marcians, jo també he volgut assaonar amb una mica d’inventiva el meu article. Ah, i si Mazón troba que el meu relat és fals «salvo algunas cosillas», que em demandi. Això sí, que d’una punyetera vegada expliqui tot el que va fer durant la tarda més tràgica de València en les darreres dècades i demostri que no tinc raó en les meves suposicions (perdó, amb els informes dels meus detectius predilectes).