Quan jo era jove el món aspirava a una pau universal, planetària. Després de la desolació de la Segona Guerra Mundial, del trauma de la «guerra freda» i de l’anomalia dels conflictes bèl·lics de Corea i Vietnam, es produí un clam al món per la pau. El maig del 68, el rocanrol i el moviment hippy dissenyaren la creença que era possible fer un món feliç i en pau. Un món pacífic i pacifista. L’eslogan «fes l’amor i no la guerra» va ser el lema de la meva generació. Demanàvem, com Blas de Otero, la pau i la paraula. Aquestes idees, en el nostre país, erosionaren la dictadura franquista, restabliren la democràcia i liquidaren el servei militar obligatori; i al món, o si més no a Occident, acabaren amb el feixisme i imposaren la idea d’una pau necessària i duradora. Era així d’evident i simple: la guerra sols provoca caos, mort i destrucció; l’amor i la pau, benestar i felicitat. Un axioma tan elemental i lògic s’ha esmicolat avui en dia. Ara, vuitanta anys després de la guerra més terrible de la humanitat que deixà, segons els càlculs, entre 60 i 100 milions de morts, sembla que hem tornat al punt de partida que conduí a aquella bogeria: creure que les armes i la confrontació són el camí adient. S’ha creat la il·lusió òptica (i aberrantment falsa) que la seguretat sols pot aconseguir-se amuntegant armament. I el món, que està malalt, s’ho ha begut.
La malaltia del món actual és la ceguesa. La por i la insatisfacció de les societats democràtiques han permès que els reaccionaris i els feixistes, venedors de fum, es facin amb el poder. Trump, Milei, Putin, Netanyahu, Orbán... La democràcia ha creat monstres que creuen en les fronteres, en les races i en les diferències dels éssers humans; monstres que creuen en la violència i les armes com a solució per als conflictes i que, amb trucs de prestidigitació (la pàtria, la «invasió» dels immigrants, la inseguretat, la promesa de baixar els impostos...), han fet creure als incauts que ells són el remei fàcil tant per al seu progressiu desencant com per als seus problemes quotidians. Vuit dècades han estat suficients per fer-nos oblidar la història. En vuit dècades hem deixat de creure en la pau, en la igualtat i en l’agermanament dels éssers humans; hem obviat la devastació i l’anihilament de les guerres (i en el fons, la perenne inutilitat per resoldre conflictes), i ens dirigim ufanosos i desmemoriats cap a la carrera armamentística.
Invertir en armes no és cap solució. És, amb la pastanaga de la seguretat, invertir en destrucció i mort. La gent no es demana qui fa el gran negoci si cegament tudem els doblers en armes. Evidentment, la primera indústria del món: l’armament. El retorn a la idea que si es vol la pau ens hem de preparar per a la guerra és una fal·làcia. L’excusa perfecta per seguir creant armes i aconseguir que els temorencs les comprin. Si es vol la pau s’ha de pensar en el diàleg, en el respecte, en la fraternitat. Però els venedors de fum han capgirat la fe i les idees de la gent, han fet donar l’esquena a l’altruisme i la solidaritat. I el ramat que escolta els seus oracles egòlatres, sense pensar que si hi ha guerra perdrà tot el que té i que estima, amb cucales, segueix l’estela que els marquen aquests il·luminats que ens diuen que ens hem d’armar fins a les dents i que, després, seran els primers que s’amagaran en els refugis antiatòmics si esclata un conflicte.
Ara ja tenim a Úrsula von der Leyen anunciant el pla Rearmar Europa en el qual es gastarien 800.000 milions per a la defensa de la UE. Ja tenim estadístiques del nostre país que afirmen que més del 70% d’espanyols creuen que s’han d’invertir molts més doblers en armes (paradoxalment la majoria dels que creuen que s’han de baixar els impostos). Ja tenim els mitjans de comunicació i les xarxes fotent-nos la por al cos amb possibles conflictes bèl·lics futurs. Ens inoculen la por i ens volen fer creure que la solució és la defensa bèl·lica. Pura estratègia per fer-nos malbaratar els doblers per armes. Perquè, què passarà de veritat a l’esdevenidor si enfollim una mica més i ens capfiquem en una guerra? Que tots hi perdrem. Perdrem el nostre sistema de vida, les nostres propietats, la gent que estimem i potser, també, la nostra vida. De veritat, que algú amb una mica de seny pot pensar que la guerra és la solució a res? Es tracta d’un carrer sense sortida. I que, lamentablement, deixa un rastre immens de dolor i mort. Mai de solució i felicitat.
Puc entendre que en el segle XIX, amb cert romanticisme, es pensés que les guerres tenien alguns elements positius i que hi podia haver un guanyador i un perdedor, però avui en dia, amb la capacitat de destrucció que tenim, que la gent no comprengui que una guerra seria un absurd en el qual tots hi perdríem em deixa perplex. I encara més que pensi que gastant un absurd de doblers en armes convencionals solucionarem alguna cosa. L’únic que farem serà engreixar la indústria amb més beneficis del món. Que potser és en realitat el gran objectiu de Trump.
Tenim un boig incendiari dirigint el país més poderós del món i sembla que els dirigents europeus i bona part dels ciutadans s’estan contagiant d’aquesta bogeria. El problema és que no hi ha vacunes ni fórmules màgiques per recuperar el seny. Només la pau i la paraula. I, ara per ara, en un present enfollit no semblen tenir cap crèdit.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.