Anem a veure. Intentem esser objectius i un poc futuribles. Avui es pot dir que és ben real la dita castellana que jo traduiré i tots coneixereu l’original, encara que no l’escrigui: l’un per l’altre, la casa sense fer dissabte. Hagués pogut dir sense granar, sense agranar o sense escombrar, però jo sempre vaig sentir parlar de fer dissabte. El partit en el govern presenta al Congrés espanyol la mesura d’apujar miserablement el sou dels jubilats, i els partits que haguessin pogut estar-hi d’acord i aconseguir que s’aprovàs la mesura, hi han estat en contra. Per tant a la casa no s’hi ha fet dissabte, s’ha romput el joc de cartes o si voleu, la baralla. La mísera apujada de les pensions no es podrà dur a terme, perquè el PP, Vox i Junts no ho han volgut. I no és que vulguin una apujada millor, més elevada. El que volen es desgastar el partit en el poder per esbucar-lo. A aquests partits els agrada destruir-ho tot. El PP vol destruir el PSOE. Vox vol destruir la llengua i Junts vol destruir Espanya. Destruir el PSOE, significa que no guanyi cap més elecció i que quedin fora del poder; destruir el català, vol dir aconseguir que no es parli enlloc, i que, per tant, desaparegui; i destruir Espanya vol dir que Espanya desaparegui de Catalunya, perquè aquesta hagi adquirit la independència.
A la xarxa social X hi podem llegir una publicació d’Albert Velasco que diu el següent: Explica el que ha dit Roger Palà: «No hi va haver cap mà negra per desnacionalitzar Catalunya com apunta cert nacionalisme essencialista». I Albert Velasco aclareix que ell no seria tan contundent, perquè hi ha fonts franquistes que contradiuen Roger Palà, com aquesta: Una perla ministerial de 1968:
«La teoria de la infliltració obrera que havia de desnacionalitzar Catalunya també la sostenia el Ministerio de Información y Turismo, quan en el Boletín de Orientación Bibliogràfica, número 61, de gener de 1968, comentant l’obra Spanien Heute (1967), deia:
Así dice que «mientras la capa superior catalana se ha castellanizado fuertemente, en un sentido relativo, predominan en las capas medias e inferior lo catalán». Aquí falta una consideración real del papel que desempeña, demogràfica i lingüísticamente, la aportación humana de los emigrantes. Es evidente que la laboriosidad y espíritu emprendedor de los catalanes, les hacen ir remontando niveles en la escala social, pero el hueco que van dejando lo ocupan los «castellanos» que llegan a la industrial Cataluña en busca de trabajo. Garian (l’autor) no ha calado en esto, en una castellanización por debajo, progresiva y constante, acompasada al ritmo expansivo de la industria e impulsada por diferentes índices de natalidad».
El 1968 ho tenien clar i el 2025 encara li tenen més, i malgrat els esforços fets durant quasi el darrer mig segle, continua una indeturable castellanització, o més ben dit, espanyolització.
Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les, Irlanda del Nord=nacions