La democràcia és un sistema d’organització de la societat que exigeix un poble informat. La democràcia és el govern del poble. I no pot haver bon govern des de la ignorància Un poble ignorant és acrític, fràgil i assumeix les motos que li pugui vendre qualsevol il·luminat o qualsevol poder legítim o il·legítim. Si no saps d’on vens, si desconeixes els errors i equivocacions comesos i si no tens ni idea de les ferides i la idiosincràsia del teu cos social, és probable que les decisions de futur que es prenguin siguin poc sòlides i sovint suposin tornar travelar amb la mateixa pedra. Les decisions quan més informades i ben fonamentades més solvents són i més recorregut tenen. Ni la ignorància ni la indiferència són elements propis d’una democràcia que per definició és participativa.

La memòria històrica també és informació i coneixement. Desconèixer el passat o voler-ho esborrar és absurd. Que avui en dia molts dels nostres joves no sàpiguen que hi va haver una guerra civil o qui era en Franco diu molt de les mancances que existeixen i de les deficiències democràtiques que corquen el nostre règim de llibertats. El problema no és la memòria històrica, aquest mai pot ser el problema si apostam per una societat que no sigui un conjunt de xotets de cordeta. El problema és la utilització partidista i esbiaixada de la memòria històrica.

El debat no és si ha d’haver memòria o no ha d’haver memòria. Només els manipuladors i els que no creuen en la democràcia poden defensar que no hi hagi d’haver memòria. Per això era una animalada voler derogar la llei balear en la matèria. El debat és el com. El debat és com fer memòria per damunt de la brega política, el debat és per què a Espanya no existeix un consens prou ample sobre les llums i les ombres de determinats episodis i per què tot ha de ser en blanc o negre (o millor dit en vermell o blau) perquè la història és molt més complexa que una consigna de bons i dolents.

No me vull cansar de dir que la Constitució no hauria de ser patrimonialitzada per ningú, ha de ser una norma de convivència inclusiva per tothom; i qui se l’apropia i n’exclou els rivals està perpetrant l’acte més inconstitucional que es pot fer. Idò bé, el mateix podríem dir de la memòria: no hauria de ser patrimoni d’uns per atacar els altres, sinó instrument de concòrdia i convivència per a tots, de recerca d’un aprenentatge per no tornar repetir la incomprensió sorda de la pluralitat. La transició va tenir el defecte de l’oblit però va tenir la virtut de la generositat i la construcció de ponts. I el camí és corregir el defecte i mantenir la virtut, no a la inversa. Defensar que l’oblit o la ignorància és impresentable.

Enguany farà 50 anys que va morir el dictador. També farà 100 anys que va morir Antoni Maura, mallorquí que va arribar a president el consell de ministres. Són dues efemèrides importants. Lògicament per proximitat en el calendari i per temps exercit en l’alta responsabilitat és més important la primera que la segona. És criticable que s’aprofiti l’avinentesa per fer memòria? Com he intentat explicar, per jo no ho és, el que si pot ser criticable és que com s’ha volgut fer aquesta recordança, la seva instrumentalització partidista.

En definitiva, la memòria, ben feta, és un dels millors antídots contra els populismes.