«La dictadura perfecta tindria aparença d'una democràcia. Seria, essencialment, un sistema d'esclavitud en el qual, a través del consum i l'entreteniment, els esclaus estimarien les seves servituds». Aquestes paraules pertanyen a l’escriptor i filòsof anglès Aldous Leonard Huxley. Aquesta definició de dictadura perfecta de l’autor de la molt coneguda novel·la ‘Brave New World’ (‘Un món feliç’) fa temps que em sembla sorprenentment aplicable a les realitats socials de turistificació.
Insistiré, una vegada més, en la diferència entre saturació turística i turistificació. La primera és un dels polièdrics efectes de la segona que, sigui dit breument, defineix tot un model que ha transformat la nostra realitat socioespacial a conseqüència d'un creixement de les activitats turístiques que, sota l'hegemonia del capital, fa que tota la vida econòmica i social es vegi subordinada a aquestes, desplaçant altres necessitats i usos. Fins i tot, desplaça el sentit crític fins a extrems que «els esclaus estimarien les seves servituds».
A Mallorca -sota eslògans com ara «Sense Límits no hi ha futur», «Fins aquí hem arribat: aturem la massificació turística», «Collapse Tourism Day», o, especialment, la Contracimera i manifestació de l’octubre de 2023 sota la consigna de «Menys turisme, més vida»- en els darrers anys hi ha hagut mobilitzacions fonamentalment de resistència a l’imaginari socioeconòmic i vital d’addicció al turisme i del dictatorial constructe social de què no hi ha alternativa al «Tot Turisme», és a dir, al model delirant de turistificació. Un model social que desnona drets, que condemna a massa gent a viure vides no desitjades, en el que, parafrasejant la frase de Fredric Jameson «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme», s’imposa una mena de pensament únic segons el qual «és més fàcil imaginar la fi de Mallorca que la fi de la seva turistificació».
Però ha sigut durant l’any que ara acomiadam quan ha començat la revolta contra la turistificació. Les massives manifestacions del 25 de maig, impulsada pel col·lectiu Banc del Temps de Sencelles, i, sobretot, del 21 de juliol, convocada per la Plataforma Menys Turisme, Més Vida com a primera gran mobilització de la campanya «Canviem el rumb! Posem límits al turisme», marquen l’inici d’una revolta que continuarà. Certament, la reivindicació de més vida (i millor), tot assenyalant la condició per aconseguir-la de menys turisme, ha esdevingut ja en un nostrat i vital projecte de futur. Un futur sustentat en principis ecosocials amarats d’ecofeminisme.
Sens dubte, l’any 2024 serà la referència d’aquest inici de revolta sostinguda en el temps. Resta molt per fer. Ara bé, el fet que una part molt significativa de la nostra societat identifiqui amb ets i uts la turistificació com a causa de la precària situació de la nostra llengua i cultura pròpies, de la negació del dret de tothom a un habitatge digne, d’excusa perpètua del neocapitalisme voraç per a la no incorporació de més drets per a la població assalariada, etc., és constitutiu de la revolta iniciada.
Permeteu-me que aquestes darreres ratlles de 2024 al dBalears, siguin -amb sarcasme- per agrair al vicepresident del Govern autonòmic i conseller d’Economia, Hisenda i Innovació, Antoni Costa, les seves recents declaracions sobre la reducció de jornada a 37,5 hores setmanals. Afirmar que «no s'adapta al teixit productiu de les Balears, i no té en compte el pes dels sectors prioritaris en aquesta comunitat autònoma», és una falsedat, i, alhora, el somni humit del turbocapitalisme de convertir la turistificació en sinònim de no adquisició de més drets laborals i socials. Però vet aquí que els esclaus ja no estimen les seves servituds.
