La grossa no ens ha tocat

Ens hauria agradat molt poder celebrar la pluja d’euros, seria una alegria després d’un any més aviat difícil. Hem tingut, però, una passa endavant important, la sentència a Dominique Pelicot i els altres violadors, no ha estat tan dura com pensàvem, així i tot, 20 anys per a un home de 72 ja li val. Sobretot, el coratge, la valentia de na Gisèle amb la seva denúncia, amb la seva actitud al judici, amb la fermesa del seu missatge, la vergonya ha de canviar de bàndol!, ha estat un exemple, un referent, per a tantes dones que silenciosament pateixen el masclisme, el patriarcat, ser considerades un cos al qual es pot violar, usar, abusar, per part del marit o qualsevol home que se sent superior pel fet de ser-ho.

Un cas que ha obert els ulls a molts, francesos i europeus, ha posat el dit a la nafra quan reconeixen que la legislació espanyola és de les més avançades i en canvi, la francesa, que semblava podia donar lliçons, encara ha de reconèixer aspectes com que no valora l’agreujant del subministrament de drogues. Convé recordar-ho perquè la dreta més cavernícola, a través dels partits PP VOX o a través del món judicial, va fer una campanya ferotge contra la ministra Irene Montero, que va promoure l’aprovació per les Corts d’una llei progressista, avançada, bona, i fou agredida de la pitjor manera.

La vergonya ha de ser d’ells, mai de les víctimes, és la gran lliçó del cas Pericot que ha sacsejat la societat francesa, que ha posat damunt la taula les violències masclistes que exerceixen tants homes dins la «sacrosanta institució» del matrimoni.

GRÀCIES, senyora! Era la portada d’un diari francès L’Humanité amb la cara de na Gisèle Pelicot, i és així, moltes gràcies en nom de tantes i tantes dones que encara no han fet la passa, de tantes i tantes altres que sí que l’han feta i inicien un camí de dificultats amb la tranquil·litat d’haver trencat el silenci i la por.

Gràcies, també des d’aquestes ratlles. Ella i tantes altres, són la demostració que es pot superar, poden rompre amb aquestes relacions tòxiques, amb coratge i valentia. Amb ajut de l’entorn familiar o d’amistat, o, si no, amb l’ajut de tantes bones professionals que atenen les víctimes de violències, conscients de les dificultats, de les mancances, hi saben abocar la professionalitat, l’eficàcia, en l’atenció amb respecte i empatia.

Massa vegades sentim parlar en negatiu, això no funciona, calen més recursos. I tenen raó, però també és cert que no fa mal reconèixer la tasca positiva d’aquelles persones que es dediquen a atendre aquests casos, des de l’advocacia, la judicatura, la policia, guàrdia civil, treball social, psicòlogues, personal d’emergències, que malauradament, en aquests dies de vacances escolars, de festes familiars, d’alegries obligades, tindran molta feina.

No ens ha tocat la Grossa, hem fet passes endavant, esperem que la setmana que ve, amb el canvi d’any puguem celebrar més alegries que tristeses, més enhorabones, més camí recorregut cap a una transformació de la societat que signifiqui acabar amb el masclisme i el patriarcat!