A vegades dissocio del món i de la meva pròpia identitat. Pas una dimensió abstreta del present i em permeto observar, tal vegada la millor qualitat de que disposem com humans. Mentre observ, pens i em faig preguntes. Darrerament, allò que em provoca més dubtes és la pròpia identitat catalana. És atrevit parlar-ne, perquè és molt complex, però exposaré algunes humils idees.
El constructivisme és la teoria social que pràcticament regeix les ciències socials en l’actualitat. Segons aquesta, tot allò que coneixem és construït: l’economia, el gènere, la religió, la política, la identitat... Tot és una construcció social, i per tant, no hi ha res de la vida social que no sigui fruit de l’acció humana. Aquesta visió aporta una millor perspectiva científica a l’estudi de les societats, però també a nivell individual. Tot i així, a vegades em provoca incongruències identitàries i ideològiques: si la meva identitat és construïda per la societat i la meva experiència, em resulta massa fàcil dissociar-me’n. Quan penso amb la meva identitat catalana com una construcció social, sense voler, em sento menys catalana. Fa coratge escriure-ho.
Amb una llengua mil·lenària, Catalunya és una de les regions de l’estat espanyol que arrossega una construcció identitària molt antiga amb tots els seus elements (llengua, mites, orígens, etc.). El constructivista Klaus Zimmermann proposa que la construcció de la identitat està molt relacionada amb la creació i evolució de les llengües, ja que són aquestes la forma en què les comunitats es defineixen a si mateixes, es diferencien d’altres comunitats i estableixen la seva pròpia identitat. A les Balears, com a tot l’estat, hi ha un sentiment fort de pèrdua de parlants a causa de les incansables estratègies homogeneïtzadores de l’administració espanyola, principalment perquè la llengua és un factor primordial en la construcció de la identitat.
Tos els que ens sentim catalans hem rebut una socialització total o parcial de la identitat catalana i ens em fet nostres alguns imaginaris ideològics, com la creuada de la cristiandat aragonesa el segle XIII. El nacionalisme català s’alimenta d’aquests símbols per crear un sistema ideològic d’estat. Els nacionalismes aprofiten la història i el present per construir una proposta d’organització social.
Vull pensar que comprendre que les identitats, encara que sigui la d’un mateix, són una construcció no l’invalida, sinó que ens pot donar les eines per repensar-la i decidir com ens hi relacionem com a individus. Aquest és el procés pel que aposto: repensar la nostra relació amb la identitat.
