Indubtablement, llegir és perillós. La lectura és un perill. Un possible perill. El perill més gran de la lectura, del llegir de manera fidel i compulsiva, et pot convertir en una persona intel·ligent. Compte. Compte amb el què fas!

Dit això, ja no sé què dir més. Tot ja està dit. Aleshores, per què seguim llegint? Per què perdem temps amb els llibres? No perdem el temps, l’omplim de la millor manera que sabem i podem. No crec que llegim per tornar-nos intel·ligents, sinó perquè ho som. El que fa la lectura és confirmar i augmentar la nostra intel·ligència innata. Reconèixer i experimentar la meva intel·ligència em fa sentir bé amb la vida i amb el món. Amb mi mateix i amb els altres. Hi ha res més important que això? Tot el que fem conscientment, i no conscientment, és per sentir-nos bé, per viure alegres i per gaudir de nosaltres mateixos i de tot el nostre entorn. Per això diem que creiem en Déu, perquè ens fa sentir bé, alegres i feliços. ¿Per què voldríem creure en Déu, un ésser que només sentim i no veiem, si aquesta fe no ens proporcionés pau i harmonia: benestar interior i exterior? Per què? És evident que tots cerquem sentir-nos xalests i de bon humor. La fe en Déu ens proporciona aquesta realitat. Per això llegim. Per això llegim i rellegim el Nou Testament i tots els llibres que es refereixen directa o indirectament a ell. Els millors llibres de la Literatura Universal són hereus d’aquest, encara que estiguin escrits abans de néixer Jesús i abans de que s’escrivissin els quatre evangelis sobre ell.

La lectura ens ho confirma. El Nou Testament, el llibre del que sempre estic parlant, llegint i vivint, és el Llibre de la Intel·ligència Natural per excel·lència. És el sentit comú fet literatura. És la mare de tots els ous de la Creació. La literatura neotestamentària confirma tot el que l’home sap i ja sabia per pròpia intuïció i per meravellosa inspiració divina. La Literatura ens fa savis, per això té tant perill. A un savi cal tenir-lo vigilat. Per això Jesús de Natzaret hi va estar tant. És clar, perquè va ser ell el que va dir a un sord i a un cec: «Llegeix i camina!» Com no ha de ser, aleshores, perillós llegir?

Els llibres ens donen a conèixer a nosaltres mateixos, i nosaltres som el llibre de meravelles més meravellós que existeix. Al final, allò que fan els llibres i que fa la lectura és descobrir-nos qui som i com som. Aquesta és l’acció social i política més perillosa que pot fer un home: conèixer-se a si mateix. Jesús de Natzaret, al Nou Testament, no fa res més que dir-nos com és ell. Jo soc així. Jo soc així com el Pare m’ha fet. És per això que segueixo sempre els seus consells i les seves ensenyances. Llegiu i camineu. No cal fer res més. Això és tot. El perill més gran que corre un lector quan llegeix el Nou Testament és el d’esbrinar qui és Jesús de Natzaret. I què passa si l’esbrina, com jo mateix pretenc esbrinar-ho? De moment, no puc dir-vos-ho encara, perquè per molt que llegeixi aquest petit llibre no l’acabaré de llegir mai.

A base de llegir i rellegir sorgeix la interpretació de la lectura que estem fent. El que resulta del tot incomprensible, encara que és o sembla profundament natural, és que ens entren, o surten, unes enormes ganes de compartir amb altra gent, del nostre entorn o no, aquestes interpretacions personals. Comunicar-les i publicar-les a l’exterior de nosaltres mateixos. No entenc perquè les coses són així. Però, ja que ho són, jo procuro fer-ho amb la millor de les meves consideracions. En primer lloc ho escric, i a continuació ho comunico o publico, perquè ha tingut un impacte positiu en mi. Els fruits de la meva lectura ha funcionat satisfactòriament en la meva persona. Si no és així, resta per sempre dins la fosca del meu silenci. El llegir proporciona llum; i l’escriure, publicar i comunicar-ho, proporciona, a més de llum, alegria i benestar.

A pesar de tots els pesars, i gràcies a totes les gràcies, la lectura pot induir a experimentar emocions no sempre del tot agradables. Serà un error. Però els errors humans són els més habituals i ordinaris que existeixen. Equivocar-se és l’acció humana més repetida que es comet. Cal estar, doncs, preparats per evitar enganyar-nos a nosaltres mateixos. Als altres no podem enganyar-los si ells no volen. Cadascú que faci el cap viu, com es deia al meu poble quan jo era petit. Vet aquí una expressió d’elevada saviesa popular. Fer el cap viu significa ser espavilat i actuar en favor propi per millorar-se a ell mateix, al món i a la bolla. Per això és necessari reflexionar bé allò que es llegeix i interpretar-ho de manera generosa amb tota equanimitat.

Robert Burton, a la seva immensa i magnífica ‘Anatomia de la Melancolia’, ho expressa magníficament. Parla de les mitologies i de les utopies. Orgullós d’ell mateix, exposa la seva pròpia utopia literària, fruit de la seva llibertat congènita. Gràcies a aquesta llibertat infinita de la que gaudim els humans, els fills de Déu, Burton anuncia crear-se el seu propi món imaginari, tan real com pugui ser el real o més. Diu que es vol satisfer i agradar a ell mateix i fer-se una Utopia pròpia, una Nova Atlantis, una república poètica pròpia, a la qual pugui dominar lliurament i construir ciutats, fer lleis i estatuts segons el seu propi enteniment. Cita Horaci i clama a l’espai sideral: «Pintors i poetes sempre tingueren el poder just d’atrevir-se a qualsevol cosa». I es pregunta Robert Burton amb la seva il·limitada capacitat creativa: «Si el meu predecessor Demòcrit era un polític, un jutge d’Abdera, un legislador, per què jo no m’he de poder atrevir com ell?» I s’atreveix, i crea, i interpreta, i fa i desfà dins la seva ment bulliciosa un món extraordinari i meravellós, potser excessiu, però absolutament demencial i agradable. En definitiva, fa dins el seu cervell, per iniciativa i llibertat pròpies, una barreja prodigiosament sobrehumana que li proporciona totes les delícies intel·lectuals que les seves lectures prèvies li havien generat.

Perill o no perill, aquest és el corol·lari. Perills i beneficis de la lectura. Miracles del món ocult que tots nosaltres podem fer visibles. Com les Illes Cianeas en el Ponto Euxino, ens recorda aquest gran assagista. Illes que canvien de lloc, que poden anar d’un mar a un altre, d’un oceà a un altre, i que només són accessibles en certes ocasions i per a unes poques persones, o com les Illes Afortunades que ningú no saben on es troben ni quantes són.

El perill de llegir? El miracle de fer-ho!