Des que vaig néixer passo de la comèdia a la tragèdia en qüestió de segons. I a l’inrevés. La vida, almenys en el meu cas, és tragicòmica. O soc jo que tinc un tarannà natural tragicòmic. I és que la condició humana és tragicòmica. Està formada de tragèdia i de comèdia. La naturalesa humana és tragicòmica. Com a obra d’art, la tragicomèdia és una peça teatral on es mesclen els diferents estats emocionals dels seus personatges i les seves peripècies privades i col·lectives. És a dir que una tragicomèdia escènica és, com deia el més universal de tots els dramaturgs, William Shakespeare, un espectacle on hi veiem representada la vida de tots nosaltres. En general s’hi acostumen a representar les situacions més còmiques i acabar amb les més tràgiques. Jo prefereixo contemplar-ho de manera inversa: mostrar en primer lloc les situacions tràgiques i finalitzar amb les més còmiques, amb un somriure als llavis i a tota la cara si és possible. M’agraden els finals feliços, encara que abans ens hàgim vist obligats a presenciar els més lamentables. Aquesta és la manera en que jo voldria veure’m representat com a home tragicòmic, tal com ho expressa aquest adjectiu. I no comitràgic, com no s’ha de dir mai.

La vida humana és més una comèdia que no pas una tragèdia. Però sovint es tracta d’una comèdia amb massa situacions tràgiques. Però comèdia al cap i a la fi. Faig referència a tots aquests aspectes, més que res perquè jo a la vida la imagino, i la visc, amb elements propis de l’art, de la realitat artística, més que de la real. Si ho penso un instant, i tot al llarg de la meva vida ho he estat pensant molts instants, no veig mai la realitat. No sé què és la realitat. Tot és al·legoria, tot és metàfora, tot és paràbola, com ho és en un bon percentatge textual l’Evangeli que explica els fets i les paraules de Nostre Senyor Jesucrist. No vull dir que els evangelis siguin una farsa, o una successió de contes fantasiosos, de cap manera, sinó que és a través d’aquest gènere al·legòric i parabòlic com es comprèn millor la vida real. Això és el que passa amb la tragicomèdia. He pensat sovint que allò que deu fer del tot respectable una vida humana és l’acceptació d’aquesta veritat tragicòmica.

El meu llibre preferit, com tots sabeu, és el Nou Testament, i en ell es narra la vida de Jesús, l’home més tragicòmic de la història. No sé si això vol dir que el Regne de Déu sigui també un regne tragicòmic, no ho sé, però no em semblaria malament. ¿Va ser, com la meva i com la de tots els homes i totes les dones, una vida tragicòmica la vida de Jesús de Natzaret? Seria un honor i una benaurança per el meu esperit sempre delitós de consol i d’amor. Segurament, la meva tragicòmica existència ho és més a nivell literari que real. Quan vaig escriure la meva primera obra de teatre seriós, ben conscient del que estava fent, ‘Kabyl’, que va ser candidata finalista al premi Ignasi Iglesias de la Diputació de Barcelona, es va posar en contacte amb mi personalment el més destacat dels membres del Jurat, el crític teatral de La Vanguardia, i alhora també autor de teatre entre moltes altres facetes de la cultura contemporània i tradicional dels Països Catalans, Xavier Fàbregas, i em va dir que la meva obra era una gran tragicomèdia. Jo no ho sabia. Jo havia escrit, espontàniament, el que havia vist i sentit i reflexionat sobre l’assalt al Congreso los de Diputados de Madrid el 23-F. Quan ens anàrem coneixent més, Xavier Fàbregas va insistir en que el meu teatre era tragicòmic. De manera que, si la meva vida no és del tot tragicòmica, sí que ho és el meu teatre, ja que té una bona part de tragèdia quotidiana i molta comicitat afegida. Això últim ja és una afegit de part meva per fer el text i el diàleg més atractiu i mengívol.

He de dir, de passada, el que no deixo de dir mai des de fa anys infinits: que per mi escriure és viure i, en certa manera també, viure és escriure. Així que si escric tragicòmicament deu ser perquè hi visc. Me n’alegro, perquè la tragicomèdia és un gènere literari, i la literatura és la genètica de la vida. Vull dir, doncs, que la vida és literatura, ve de la literatura i neix de la literatura. Per tot plegat, tots plegats som personatges literaris tragicòmics. M’encanta la descripció que Hugo Rahner fa dels homes: un esperit que camina en la matèria. Un home lúdic i il·lustrat: un home seriós-alegre. Per una part és un home d’alegre llibertat d’ànim, és a dir, un home amb elegància d’esperit, d’una seguretat invencible; per l’altra és un home de tragèdia, de riure i de plany. Es deixa portar sovint per una plàcida ironia, però sempre acaba per prendre-li les mesures als moments més amargs de l’existència terrena. Resulta evident que només una persona que és capaç de viure aquestes dues situacions presumptament oposades en una sola unitat espiritual, com diu el mateix Hugo Rahner, esdevé un home tragicòmic equilibrat.

Parlo contínuament de la importància de l’humor en la meva vida i en la vida humana en general, és a dir en l’home de l’humor lliure. L’home de l’humor i de la llibertat, l’home complet, a més de l’amor i de l’esperit lúdic. Aquest home és el que està capacitat de riure quan plora. Encara que l’humor, per si sol, és insuficient pel que es veu. Cal que sigui un humor mesclat de serietat i d’alegria, el que està en el parèntesi que es troba situat entre el cel i la terra. Theodor Haecker opinava que l’humor és inconcebible sense el temps, perquè pertany al tipus de coses que no són imaginables sense l’eternitat. Rahner afegeix que al nostre comportament hem d’intentar donar-li sentit, com Wolfgang Amadeus Mozart, entre llàgrimes i somriures, entre la felicitat i la paciència: aquí es genera el joc infantil i diví de la nostra naturalesa humana.

Jo, tragicòmic, i cada cop més tragicòmic que mai. Soc tan falsament tràgic que faig riure. Que em faig riure. Que em fa jugar i em faig jugar. ¿La meva vida en general, i de manera superior la meva vida creativa, no és en el fons, una vida absolutament teòrica? Això que estic escrivint ara no és pura teoria? Només així, encara que tot plegat sigui el misteri més gran al qual podem tenir accés, amb alegria, joc, ironia, humor i serietat, podem trobar el sentit de la vida, de les coses, del món, de nosaltres mateixos i dels altres. Vull rematar-ho amb unes altres paraules, definitives, d’Hugo Rahner. Diu que en aquest món és on han estat cridats a escena la comèdia i la tragèdia que fan enfadar l’home, que el fan reaccionar de manera ferotge o bondadosa, que el sobresalten, i que sempre li fan sentir el goig de contemplar l’harmonia a la qual aspira eternament el joc.

Aquest és l’art suprem, el de fer bromes amb la circumspecció, el de jugar amb la serietat, el de riure amb el plor, el de fer comèdia en la tragèdia. El d’incorporar l’esperit en la matèria. L’art tragicòmic