Aquests dies, vivim commogudes, trasbalsades, per la catàstrofe que viuen al País Valencià tantes i tantes persones des del dimarts 29 d’octubre. No hi ha paraules per descriure l’horror, el dolor, la consternació, que continuen ben presents, per les pèrdues de vides humanes, que poden comptabilitzar-se, altres desaparegudes, encara sense saber quin serà el balanç final.

El títol fa referència a les lliçons que podem treure d’aquest desgraciat fenomen meteorològic que ha destrossat pobles, habitatges, mobles, records...

La primera, la solidaritat que mostren tants i tants joves que desborden les previsions dels organitzadors de l’ajut humanitari. Joves i no tant, que es desplacen a peu per arribar als pobles més propers i treballar amb els serveis d’ajuts humanitaris. Solidaritat col·lectiva que igualment es mostra en el desplaçament de camions plens d’ajuts diversos que provenen de diferents terres de la península, des d’Extremadura fins a les Illes Balears. Resposta col·lectiva que omple d’agraïment les veïnes i veïns valencians en rebre’ls.

La segona, la necessària resposta immediata de les institucions de l’estat i de les altres comunitats autònomes, sense esperar que sigui demandada, per damunt de les diferències ideològiques dels dirigents que són al seu capdavant. He rebut un acudit d’un diari francès que feia èmfasi en el contrari, en la baralla entre dirigents i ràpidament l’he considerat propi d’una desinformació interessada, ja que la realitat no ha estat així i qui insisteix en l’enfrontament o en treure el negatiu d’aquesta resposta, menteix interessadament. No, no tots són iguals, un missatge que gent interessada transmet per escampar odi i decepció. El govern central, els de comunitats autònomes, siguin diferents o del mateix partit, han fet pinya.

La tercera, la necessitat de la coordinació de tots els professionals que estan preparats per aquests esdeveniments extraordinaris, el reconeixement a la seva tasca, difícil i imprescindible.

La quarta, per aquells que neguen el canvi climàtic la realitat de la DANA ens ha mostrat que és ben present. La immensa força de la naturalesa que cerca els seus camins naturals i s’enduu els obstacles que troba, és una lliçó trista per aquells que no volen acceptar el mal que ha fet i fa, l’urbanisme que respon a interessos econòmics per damunt del bé comú.

Ja ho ha dit el GOB a la presidenta Prohens, no es poden amnistiar il·legalitats via decret, no es pot edificar en zones inundables, ni en sòl rústic protegit. El Partit Popular hauria de retirar ja el decret sobre la «simplificació» administrativa, escoltar la societat civil, les organitzacions ecologistes aprendre la lliçó que no tot val en nom del «mercat».

Finalment, recordem les lliçons positives de la solidaritat, dels ajuts desinteressats, per damunt d’aquells que proclamen la «llibertat» de l’egoisme, dels qui no escolten qui en sap.

La força col·lectiva és la que mou la humanitat cap endavant, no l’individualisme, ni la insolidaritat pròpia d’aquells que trepitgen els altres.