La síndrome de Vichy

Cal extreure lliçons de la Història. La primera és aclarir d'una punyetera vegada si el descens de vots dels partits anomenats estereotipadament independentistes es correspon sí (és la meva creença) o no (és la de Vicent Partal) amb un descens molt general del sentiment i la reivindicació independentista. La confusió en les respostes ve de suposar que els sentiments són constants. I jo diria que en cada moment el nombre d'independentistes canvia en funció de les circumstàncies. La tesi es demostra fàcilment si pensam en pronazis i antinazis a Alemanya: abans i després de la derrota de Hitler, les proporcions canvien radicalment. Però més pròxim al procés català és l'adaptació dels francesos a l'ocupació: abans de la derrota nazi, molts col·laboraren amb els ocupants i eren partidaris de Pétain; amb la victòria aliada, tothom es transformà en resistent i partidari del general De Gaulle. Tenia sentit ser pronazi i actuar com a tal durant els darrers dies de l'ocupació? I si a Catalunya hi hagués una alta proporció d'independentistes(o d'exindependentistes) que pensen que Espanya ens ha derrotat i val més intentar salvar els mobles (finançament, rodalies...)? Me direu exagerat, però aquest és el pensament d'Oriol Junqueras, que l'any 2018 va recomanar aparcar durant molt de temps la independència. I Puigdemont, a la pràctica, va fer el mateix el 27d'octubre. Si Hitler hagués guanyat la guerra, algú dubta que un partit col·laboracionista hauria guanyat les eleccions aclaparadorament a França? Vist així, n'Illa i el PSC encara han fet curt a Catalunya!