Filosofia aforística

Un dels millors agres boletaires, en aquest singular terreny creatiu, conegut i acceptat per a tots els amants d’aquests fruits, és el gran micòleg Friedrich Wilhelm Nietzsche. Nietzsche sembla trobar els bolets més saborosos sense necessitat de buscar-los. Li surten a camí en el mateix moment de posar-se en marxa. La gran paradoxa és que els bolets que troba Nietzsche són fabricats -generats- per ell mateix en el seu fèrtil i prolífic interior. I, també paradoxalment, no són generats del tot pacíficament, perquè el pensament humà constitueix dins qualsevol persona una guerra civil interna que només acaba quan hom, exhaust, es deixar descansar en el cementiri del seu poble.

Quina gran afició i diversió que és la filosofia aforística! Jo -sempre jo!-, de bon matí, quan em desperto després d’haver tingut una successió d’aventures oníriques, veient la «realitat» de la meva vida, em pregunto angoixat: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?». Tant de bo jo aconseguís abandonar-me a mi mateix de la mateixa manera que crec que Déu m’ha abandonat. Quin alliberament més gran que seria aquesta desocupació. Però, no, sempre resta despert el pensament escrutador i incansable. Tanta sort que sé convertir-lo, com ho devia fer Nietzsche fins el dia del seu col·lapse, en una paradís on s’hi cultiven aforismes. Com gaudeixo de Nietzsche, de Lichtenberg, de Jerzy Lec, de Francesc Pujols i de tants altres i de mi mateix, cercant dins la terra ubèrrima els bolets i esclata-sangs més suculents i delectables! Aquests fruits del camp no els trobarem sota les pedres, com pensem sovint que és on s’amaguen, sinó que es descobreixen, després, dins el mateix que els busca: gratant i grufant amb els cinc sentits que la Naturalesa li ha regalat.

Nietzsche, cercant, cercant dins les seves intrèpides entranyes, com ho són totes les humanes, acabà fent un desmesurat i fals descobriment: que Jesús de Natzaret és l’únic cristià que ha existit mai. Dic que és fals perquè Nietzsche no va entendre que Jesús era el cep i nosaltres les seves sarments. De totes maneres, bravo per ell. No tothom ha dedicat tant temps com l’alemany a reflexionar sobre el fenomen més transcendental de la humanitat. Tanmateix, sembla ser cert que va rebutjar el cristianisme, però va rebutjar el «seu» cristianisme, ja que tenia una idea equivocada de la seva essència. El veritable cristianisme, tan sistemàtic com aforístic, és l’amor. L’Amor en majúscules. L’Amor Majúscul. Aquest amor no el va rebutjar mai Nietzsche ni l’ha rebutjat mai cap altre filòsof, i aquí es troba el fruit extraordinari d’aquesta llavor.

Nietzsche, Schopenhauer, el mateix Michel de Montaigne, com el que escriu aquest passatemps literari que ara mateix estic escrivint, no hauríem escrit ni fet res de bo a les nostres vides si no haguéssim llegit els clàssics i escoltat els vells savis del nostre entorn quotidià. Som uns espoliadors dels tresors filosòfics dels nostres avantpassats. En el meu cas, tinc la immensa sort de que els jutges espanyols, sota la jurisdicció dels quals em trobo, són uns ignorants amb matrícula d’honor, i això no els permet avaluar els meus escrits. El que fa savi a un savi, com molt bé sabien Sòcrates i Plató, és la seva absoluta ignorància. Però tornant als jutges espanyols d’aquesta època que estem vivint en el present, van més enllà i ignoren la seva ignorància. Això em salva de les seves imputacions. Tampoc haguessin imputat a Erasme de Rotterdam malgrat els seus refinats escarnis als poderosos polítics, magistrats i eclesiàstics del seu temps. Tot això, tot plegat, em porta a sentir un pessigolleig de gaudi interior que tampoc sé expressar en paraules dites ni escrites.

En última instància és el lector qui té el poder de valorar equitativament un text, un pensament o tot un conjunt d’aforismes. Aquí es troba la gran riquesa de la lectura, en la seva interpretació i la seva completa llibertat de decisió i d’opinió. Són els lectors de l’Acadèmia sueca els que atorguen el premi Nobel de Literatura, no els artistes ni els creadors. Fins i tot la imitació de Crist, de la qual Thomas de Kempis en feu un compendi, és tan sols una imitació de Crist. Jo em poso a riure quan hi penso. Ric reverencialment, però en el fons no deixa de ser un riure condescendent i alhora una mica juganer. Tot en aquest món és humor. Humor d’amor. Amor revestit d’humor. Quan no és així, la vida es torna insípida i molt gris.

El llibre més sàpid i lluminós que conec, com ja sabeu, és el Nou Testament, un veritable prodigi de saviesa pràctica i d’aforística delitosa. El Nou Testament és el veritable llibre aforístic de la Literatura Universal. És, sense la més mínima dubitació ni el més suau gratament de clotell, l’autèntic Llibre de la Llum que il·lumina tot el cànon literari anterior i posterior a ell. El Nou Testament no és un llibre que conti exactament una història, encara que conta la més gran que existeix en l’entorn humà, sinó que va indicant les pautes de comportament personal i d’actuació pública de cadascú de nosaltres, amb l’objectiu de que els homes puguem gaudir d’una vida plena i més o menys confortable. Jo no n’he trobat d’altre fins al dia d’avui, i ja he renunciat a trobar-lo. Els fets, i sobretot les paraules de Jesús, encara que tot plegat constitueixi un sistema de vida és, més que res, una selecció de pensaments aforístics que ens ajuden a reflexionar per nosaltres mateixos. Jo considero el Nou Testament com un savi i condensat manual de sentit comú. El nostre natural i congènit sentit comú, si aprofundíssim en ell, ens portaria al mateix objectiu de pau i felicitat que les paraules de Jesús. Clar que aquest, i els seus relators, va demostrar ser-ne el mestre de tots nosaltres. És l’únic llibre que ens transporta més lluny i més endins que qualsevol altre llibre. Quelcom per l’estil devia pensar Nietzsche.

Nietzsche no està tan enfora del que, vist superficialment, sembla. Nietzsche és, si el sabem porgar acuradament i amb l’afecte que es mereix, un veritable seguidor i continuador dels aforismes evangèlics del Nou Testament. És així perquè, segurament és, com Jesús de Natzaret, el filòsof aforístic per antonomàsia. Com ho som, segurament, tots nosaltres.