Fer ghosting

Amagat o amagada darrere una pantalla, de la mida que sigui, és més senzill marxar de cop, sense donar la cara. Es pot desaparèixer quan es porta un temps parlant virtualment, o bé quan les dues persones ja s'han trobat a la realitat havent compartit o no, moments d'intimitat. Sigui com sigui, aquesta pràctica habitual en el món de les cites que es comencen a construir a l'àmbit virtual, resulta desconcertant i frustrant per a qui la rep.

És habitual i normal que es pregunti que ha passat exactament. Si potser ha fet o dit quelcom, en algun moment, que hagi molestat o decebut a l'altra persona. Com és que algú s'esfuma, després d'haver expressat entusiasme i plaer, en diverses ocasions? Per exemple. O després d'haver repetit que li semblaves molt especial. Quanta realitat i quanta ficció hi devia haver amb aquelles converses i moments compartits? Per què això em passa justament a mi?

Són coses de les relacions líquides en el si d'una societat líquida, que diria el gran Zygmunt Bauman. Però el fet de disposar d'una anàlisi i explicació brillant, no resta importància al que representa aquesta forma de relacionar-se. Ni a la degradació de les relacions humanes.

Les xarxes potencien sovint una autopercepció esbiaixada i un ego desmesurat. El problema és que això, la immensa majoria de vegades, només és veritat en el món virtual. Que, d'altra banda, no és difícil confondre'l amb el real, donada l'addicció que provoquen les noves tecnologies. I no només entre els més joves. Així, algú pot estar hiperconnectat virtualment, i alhora ben aïllat socialment.

Però, entre milions de falses aparences i somnis ambiciosos buits, deu haver-hi també, milions de persones que fan un ús racional i considerat de les aplicacions. Cercant un punt d'equilibri entre allò que ens pot oferir l'immens univers virtual i allò que la realitat ens podrà donar.

Deixar volar la imaginació amb relació a un perfil i unes converses amb un desconegut, versus el moment de la trobada, a la realitat quotidiana d'un local, una plaça o un parc. On la interacció, comença ara des de zero. I a partir d'aquí, tenim dues persones adultes que coincideixen per primer cop.

Potser, ambdues tindran clar que els codis que, si més no teòricament, són esperables, no són els mateixos que quan xatejaven separats per una pantalla. O potser una de les dues, pensi que allò és només la continuació d'una relació virtual i que, per tant, res li impedeix aparèixer o desaparèixer sense avís previ ni explicació. I aquí és on es veurà la diferència entre fer un ús enriquidor i responsable de les noves tecnologies, o fer una trista contribució a l'increment de la desconfiança i de l'individualisme.

Jaume Burdils, Sociòleg.