El setembre implica, per a moltíssima gent, la tornada a la rutina, i a l’octubre normalment ja ens hi hem acostumat. Tornar a la feina (o a l’escola, l’institut o la universitat) implica, indubtablement, moltes obligacions: des de les instruccions que donen els caps o els professors, fins als recordatoris de les famílies o les normes socials que sovint assumim de manera gairebé inconscient, ens trobem constantment amb la necessitat d’expressar l’obligació.
Com ho fem, però, en català? Quins verbs emprem per indicar que tenim l’obligació de desenvolupar alguna tasca o fer alguna activitat? Al titular, com ja deveu haver vist, hi ha l’expressió que podríem considerar que és la perífrasi d’obligació per excel·lència en català: haver de. Aquesta és, en principi, la forma més neutra i més comuna, en català, d’indicar que una acció és necessària o obligatòria. Així, els professors diran als alumnes que han de fer els deures o cada matí ens direm a nosaltres mateixos que, malgrat que tinguem son, hem d’anar a treballar. També pot servir per fer notar la conveniència d’alguna cosa, com quan algú ens diu que hem de veure alguna pel·lícula o una sèrie: no ens obliga a fer-ho (si no és que som crítics o estudiants de cinema), sinó que ens manifesta que és convenient que ho fem.
Un altre mecanisme que tenim en català per expressar l’obligació és caldre. Aquest verb sol aparèixer en tercera persona del singular, amb un subjecte que pot ser un infinitiu (Cal anar al dentista almenys un cop a l’any) o bé una oració introduïda per que i amb el verb en subjuntiu (Cal que estudiïs si vols aprovar). Passa una cosa semblant amb fórmules com és necessari o és imprescindible, que també poden anar seguides d’infinitiu (És necessari presentar les factures perquè et retornin els diners) o bé d’una oració introduïda per que (És imprescindible que lliureu el treball la setmana que ve).
El que no és admissible en català per expressar l’obligació és la construcció, relativament habitual en registres col·loquials orals, *tenir que. Aquesta perífrasi és un calc del castellà tener que i la normativa diu que s’hauria d’evitar en la nostra llengua. Així, no direm *Tenim que parlar, sinó Hem de parlar, Cal que parlem o bé És necessari que parlem. El problema d’aquesta construcció, però, no és el verb tenir (al cap i a la fi, antigament haver tenia el valor que ara donem a tenir), sinó la conjunció que. És per això que la gramàtica normativa no condemna la construcció tenir de en registres informals (per exemple, Tenim de fer els deures), si bé és una construcció que actualment ha perdut vitalitat.
Tampoc és admissible *hi ha que, que també és un calc del castellà. Per tant, no direm Hi ha que fer-ho, tot això!, sinó que reemplaçarem la construcció per qualsevol de les anteriors (Hem de fer-ho, cal fer-ho) o, fins i tot, i segons el context, per un imperatiu (Fes-ho!) o per una expressió que indiqui obligació d’una manera més suau o indirecta (Convé que ho facis).
En definitiva: no cal que anem donant ordres tot el dia, però, si ho hem de fer, és imprescindible que siguem curosos i emprem les expressions adequades. Si voleu aprofundir en aquest tema o us en preocupen d’altres, com sempre, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem al més aviat possible.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.