Disculpin l’auto cita, però el cas és que no fa encara dos anys escrivia aquí mateix que, «els libanesos i les libaneses s'han avesat -millor dit, s'han hagut d'avesar- a conviure en uns casos, i a mal conviure en uns altres, amb una situació estructural d'incertesa», tot expressant «la impressió que hi ha pocs indrets al món on sigui més aplicable la dita segons la qual 'després d'un temps, un altre en ve'. Però sembla que, per a la majoria de la població, el bon temps no arribi mai». Des de fa uns dies, i, òbviament, abans que arribés el bon temps, el Líban és bombardeja, i posteriorment envaït, per Israel «governada» pel Netanyahu que, cal recordar, és responsable, si més no, de crims de guerra. Ara bé, el règim israelià d'ocupació, apartheid, i neteja ètnica contra Palestina no va començar amb l'actual primer ministre d'Israel. Ja són 76 anys de resistència a aquesta monstruosa injustícia.
Sens dubte, veure caure les bombes israelianes assassinant a les poblacions de barris no massa allunyats del de Gemmayzeh (a on es produí l'anècdota amb què comença l'article abans esmentat), confirma l'opinió d'aquells libanesos que, aleshores, ja m’explicaven que aconseguir una Palestina i un Líban lliures de colonialisme era -i els fets corroboren que continua sent-ho- la mateixa lluita. La memòria de les matances de Sabra i Shatila és tan present com dolorosa per a la majoria de la ciutadania libanesa. No és estrany, idò, que les persones refugiades al Líban temin que, si la resistència palestina abandona els camps on malviuen, és molt plausible que es produeixi una altra massacre com la del 1982.
Deixem-nos de falòrnies geoestratègiques: Israel, en aliança amb els EUA, està a dretcient sembrant de mort i desolació aquella part del Món -tan pròxima a nosaltres- que, amb un cert deix colonial, anomenem Orient Mitjà. La cruel «lògica» de consolidar un colonialisme i apartheid des del riu fins a la mar de Palestina, ho requereix. Tant es val si cal un genocidi televisat com el del Gaza, acarnissar-se amb les persones de Cisjordània, massacrar la població civil libanesa, provocar grans moviments de persones refugiades fugint del mal absolut i entrant en el mal total (del Líban a Síria, per exemple), o atacar a les totes l'Iran, menyspreant un possible esclat nuclear o la intervenció bèl·lica iraniana a l’Estret d'Ormuz, que tindria unes conseqüències econòmiques força greus per a les persones no riques de la resta del món, i enormes beneficis per a les grans multinacionals del petroli i de l’armament.
Estem en presència d'una gran ignomínia només explicable en un context de «totalitarisme i societat de masses», és a dir, un context en el qual allò que Hannah Arendt en va dir «l'amenaça del conformisme» ha triomfat. Però pot ser un triomf no definitiu. Ens queda la mobilització ciutadana. L'esperança està en el grandiós moviment de solidaritat amb Palestina que recorre el món. Per això, la manifestació d'avui horabaixa és la manifestació més digna. No és una hipèrbole: aturar el genocidi a Palestina és la causa més digna d'ara mateix.
Avui, diumenge 6 d'octubre, a les 18 hores a la plaça d'Espanya de Palma per manifestar-nos, i, l'endemà a continuar mobilitzant-nos. Hi ha moltes coses a fer. Sempre que m’enfronto a aquestes «agendes» tan atapeïdes i vitals no em puc estar de recordar, per relativitzar l’atapeïment, el que Nelson Mandela ens va deixar escrit en la seva autobiografia referint-se al matí del dia del seu alliberament de la presó: «No pensava tant en la perspectiva de ser lliure com en la quantitat de coses que havia de fer abans que arribés el moment de ser-ho».
Per cert, en aquella època, el moviment BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) va ser clau per a la llibertat de Mandela, i, sobretot, per a la fi de l'apartheid a Sud Àfrica. Ara ho pot ser per aturar el genocidi a Palestina i per enderrocar el règim colonial i d'apartheid israelià.